Pepa Plana presenta 'L'Atzar'dia' al Teatre Metropol
Pepa Plana explica que el títol prové del concepte de serendipitat, la capacitat de trobar coses positives per accident, comparant-ho amb la descoberta de la gravetat de Newton.
L'artista detalla el pas dels mites clàssics a personatges més populars i quotidians, i reflexiona sobre la llibertat que té el pallasso en comparació amb el teatre de text convencional.
L'actriu revela que en aquest espectacle no parla, apostant pel gest com a codi universal per transmetre emocions i gags sense necessitat de paraules.
L'obra ha canviat des de la Fira de Tàrrega cap a una versió més simplificada, ja que el contacte amb el públic ajuda a polir el que realment funciona.
Reflexió sobre com s'ha creat un circuit per a pallasses a Catalunya, passant de ser una raresa a una realitat normalitzada als escenaris.
Repàs històric de la figura del pallasso, des de la comèdia de l'art fins a la seva funció al circ tradicional com a 'entreteniment' entre números.
Pepa Plana convida els espectadors a quedar-se després d'actuar per conversar sobre l'obra, una pràctica habitual a Europa que vol potenciar aquí.
Pepa Plana i l'estrena de 'L'Atzar'dia'
La reconeguda pallassa Pepa Plana presenta el seu nou espectacle, el tercer de la seva trajectòria en solitari, titulat L'Atzar'dia. L'obra aprofundeix en el concepte de la casualitat i la sort, evolucionant des de la seva primera versió presentada a la Fira de Tàrrega.
El concepte de l'obra: Serendipitat i atzar
L'espectacle neix del joc i la improvisació, explorant el terme anglès serendipity:
- Troballes afortunades: La facultat de fer descobriments positius de manera accidental.
- La llei de Newton: Com una poma que cau pot convertir-se en un moment Eureka en lloc d'un simple cop.
- Esperança: La idea que no tot està escrit i que les caramboles de la vida ens mantenen vius.
Reptes artístics i personatges quotidians
En aquesta ocasió, Plana s'allunya dels mites clàssics (com Fedra o Julieta) per centrar-se en figures més properes i quotidianes com una dona de fer feines, una gitana o un indigent. Un dels grans reptes d'aquest muntatge és l'ús exclusiu del llenguatge gestual:
"Vull utilitzar un llenguatge universal, que és el del gest... que l'espectador entengui què està passant sense explicar-ho verbalment."
Evolució i diàleg amb el públic
Pepa Plana defensa que un espectacle de pallassos mai és estàtic. L'obra ha passat per un procés de simplificació per buscar l'essència, ja que segons l'artista, "en el més petit es troba el més gran". A més, destaca la normalització de la figura de la pallassa als teatres catalans, un espai guanyat després d'anys on el pallasso només ocupava breus minuts de farciment al circ tradicional.

