Fans de Tarragona
Fans de Tarragona és el nou programa musical de Tarragona Ràdio. Està dirigit per la Sílvia García i aquí hi tindran veu tots els grups musicals de la demarcació, a més de les formacions que arribin a Tarragona durant l’any. En definitiva, un repàs global a l’agenda musical tarragonina: perquè ningú no digui que Tarragona no es mou!
Subscriu-te
“Infinita primavera”: procés creatiu i joc sonor
La conductora presenta Sílvio com a compositor i productor, i es descobreix que el seu pare, Candy, també forma part del projecte. Candy ha mesclat gran part del disc i canta a la cançó que dona nom a l’àlbum, tot i que un error burocràtic ha fet que no aparegui acreditat oficialment.
Parlen de la portada de l’àlbum, descrita com un dibuix i desdibuix amb molt de gra, metàfora sonora del disc. Sílvio introdueix el concepte de síntesi granular, present a tot el treball, avançant que és clau en el so i les textures de l’àlbum.
Sílvio explica tècnicament la síntesi granular: trencar l’àudio en milers de fragments microscòpics i repartir-los en l’espai estèreo per crear nous instruments. Aclareix que es poden transformar sons quotidians en textures i sintetitzadors híbrids, com convertir una guitarra en un sintetitzador que en conserva el timbre però no la identitat original.
La conversa gira cap als orígens musicals de Candy i Sílvio. Candy explica la història de la primera guitarra a casa i com va començar a tocar. Sílvio recorda que mai el van forçar: veia el pare tocar i un dia li va demanar que li ensenyés. A partir d’aquí, la música es va convertir en una obsessió que tots dos consideren positiva.
Sílvio exposa la seva teoria: com més pobre ets, més creatiu has de ser per fer música. Quan no es pot pagar un recurs, cal inventar-lo, i això el situa en un estat de descobriment constant. Tot i no tenir capital il·limitat, es percep amb molta capacitat creativa i veu aquesta limitació com un avantatge.
Sílvio explica que ha tocat la majoria d’instruments del disc, però destaca col·laboradors essencials: el guitarrista Karim Habib (Tarragona), el cantautor Lito Wakame (Reus), el bateria Christian Papió (La Sénia), el baixista David Cuenca i el seu pare, Candy. Aquests músics defineixen tant el so de l’àlbum com la futura banda de directe.
Detallen que alguns músics viuen lluny (bateria al nord, baixista a Holanda) i això ha obligat a fer canvis per al directe. Han incorporat el Roger, bateria d’Itaca Band, com a substitut, i confien a trobar un nou baixista. El projecte en viu continua adaptant-se a aquestes circumstàncies.
La conductora associa una cançó del disc amb Queen, sobretot per l’entrada dels cors. Sílvio explica que, tot i que Queen no era la referència principal, el so ve d’haver treballat amb una antiga gravadora de caset del grup del seu pare. Hi aboca veus i sintetitzadors, i utilitza el selector de velocitat per alentir la cinta i obtenir veus més greus i amples. En una cançó concreta, compon directament en la tonalitat imposada per la cinta alentida.
Sílvio explica un mètode concret: grava una harmonia de veus sobre uns acords, esborra els acords i bolca només les veus a la cinta magnètica. Després n’alenteix la velocitat i compon la cançó sencerament en la nova tonalitat resultant. Aquesta manera de treballar mostra com converteix una limitació tècnica en punt de partida creatiu.
Comentan una cançó de títol molt llarg i estructura estranya. Sílvio diu que el títol ha de ser definitori perquè la peça és molt conceptual. La conductora explica que a ella li evoca el mar i balenes, com una sensació de sons submarins fragmentaris. També hi detecta elements rítmics com un metrònom. Sílvio s’estima més no revelar-ne el significat i celebra que cada oient en tregui la seva pròpia història.
Parlen de la cançó “També sóc això”, que neix de la por de Sílvio a publicar després d’anys de silenci. Tem ser definit i encasellat per la seva música. Finalment conclou que, sigui el que sigui que la gent interpreti, ell també és això, però no només això. L’artista reivindica una identitat oberta i canviant, difícil de fixar en un sol gènere o etiqueta.
Sílvio explica que, tot i que mai arribarà a la perfecció ni la busca, està molt satisfet amb l’àlbum. No li agrada pensar que una obra està “acabada”, però assumeix que ha d’arribar un moment de tancar-la i deixar-la anar. Un cop publicada, considera que la música ja no és seva sinó de qui la vulgui escoltar.
Es descobreix que el disc es va compondre i gravar fa dos anys, i es va masteritzar fa un any. La publicació s’ha retardat per problemes amb distribuïdores, perfils i la recuperació del nom artístic de Sílvio. Ell ho veu com una fotografia del que era en aquell moment i afirma que aquest “Sílvio” ja no existeix, de manera que el disc queda com a testimoni d’una etapa passada.
Parlen de com els processos creatius llargs poden ser gratificants per a un artista, tot i que un cop l’obra està llesta perd interès per ell. En aquest context, Sílvio anuncia una sorpresa per al 5 de desembre: la sortida d’un single extra vinculat a l’àlbum, titulat “Sóc un museu”, amb la col·laboració de Laia Cocó, ballarina, cantant i fotògrafa. Explica que manté l’estètica sonora del disc i que li agrada jugar amb les veus.
Sílvio remarca que el millor de crear és el procés mateix: les sorpreses, les noves combinacions, el moment en què una idea el fascina i l’escolta repetidament al sofà, imaginant-ne totes les possibilitats. Moltes d’aquestes idees acaben descartades i mai es publiquen. Prefereix eliminar material que no el convenç que no pas acumular i convertir-ho tot en un disc molt llarg.
La conductora suggereix que amb totes les idees descartades podria haver fet un disc triple o quàdruple. Sílvio respon que no ho veu clar i que li agrada més descartar que acumular. Aquesta actitud reflecteix una aposta per la síntesi i la cura en la selecció del material que acaba formant part de l’obra final.
Escolten gairebé sencera la cançó “Infinita primavera”, on també participa Candy. Després del fragment musical, comenten les textures de corda que semblen un violí però són combinacions de cello, guitarra, banjo i altres instruments. La presentadora descriu la cançó com una muntanya russa emocional, barrejant dolçor i dolor. Es destaquen imatges com les ulleres plenes de petons i la idea que, tot i la possibilitat de morir sols i la manca de justícia, hi ha una delícia en el fet de saber que l’altre hi és. Candy assenyala com la poesia pot néixer de traslladar un detall real a un context inesperat.
A partir de la lletra d’“Infinita primavera”, reflexionen sobre com l’amor i les petites tonteries del dia a dia inspiren l’art. Sílvio diu que quan algú parla de si mateix i no vol ser un frau, acaba parlant del que l’inspira, i això sovint són tonteries i vivències personals. També critica la formalitat com a enemiga de la innovació i reivindica la gent “cabra”, espontània i no formal, com a motor creatiu.
Parlen de l’última peça del disc, “Així és com t’estimo”, un tema d’un minut i mig que es pot perdre si es pestaqueja. Sílvio explica que no li agrada parlar d’amor de manera literal i que prefereix definir-lo a través del so. Per això deixa un fragment musical que, presentat per la seva tia amb la frase “Així és com t’estimo”, funciona com a declaració d’amor sonora i oberta a la interpretació.
La conductora convida Sílvio i Candy a tornar als estudis de Tarragona Ràdio, potser per gravar un videoclip o fer alguna altra activitat especial. Ho planteja com una excusa perquè tornin a passar una estona a l’emissora, reforçant el vincle amb el programa i els oients.
Tanquen l’entrevista amb to distès, apuntant una cita a l’agenda a les 18:10 un dia 5 (relacionant-ho humorísticament amb la sortida del single) i fent broma amb la possibilitat que coincideixi amb un partit del Nàstic de Tarragona. Acomiaden el programa amb agraïments i un clima de complicitat i cordialitat amb els oients.
Resum general
Entrevista a Sílvio, compositor i productor, acompanyat del seu pare Candy, des dels micròfons de Tarragona Ràdio, per parlar del seu disc “Infinita primavera”. La conversa gira sobretot al voltant de:
- El procés creatiu i tècnic del disc (síntesi granular, gravadores de caset, textures sonores)
- La relació artística i familiar amb el pare i altres músics col·laboradors
- La por a publicar i a ser etiquetat com a artista
- La gestació llarga del projecte (composició fa dos anys, problemes amb distribució)
- Nous llançaments imminents (single “Sóc un museu”, 5 de desembre)
L’entrevista intercala explicacions tècniques de producció musical amb reflexions molt personals sobre la creació, la identitat i la manera d’entendre l’art.
Presentació del convidat i del disc
Arribada de Sílvio i aparició del pare (Candy)
Des de ben aviat, la conductora presenta Sílvio com a compositor, productor i “home-orquestra”. Ell arriba acompanyat del seu pare, Candy, que:
- Ha mesclat gran part de l’àlbum durant l’estiu
- També canta en la cançó que dona nom al disc, tot i que per un “error burocràtic” el seu nom no apareix als crèdits, cosa que estan intentant corregir
“Potser és la cançó més bonica de l’àlbum.”
La presència del pare converteix l’entrevista en una mena de conversa familiar sobre música, herència i complicitats creatives.
Disseny del disc i síntesi granular
Portada: dibuix i desdibuix
La presentadora associa la portada del disc amb una imatge que es dibuixa i es desdibuixa constantment, amb molt “gra” visual.
Sílvio confirma que era la intenció:
- Textura “granular” en la portada com a metàfora del so de l’àlbum
- Joc visual de presència/absència, com ell mateix “experimentant i desdibuixant-se” dins la música
Què és la síntesi granular?
Sílvio explica amb detall el concepte clau del disc:
- La síntesi granular és una tècnica de síntesi d’àudio
- Consisteix a trencar un so en milers de fragments microscòpics (grans)
- Aquests fragments es poden distribuir en l’espai estèreo (dreta/esquerra) i en el temps
- Permet crear instruments nous a partir de sons ja existents
“Si agafes una guitarra i la transformes en un sintetitzador granular, tens un sintetitzador que sona com una guitarra, però no és una guitarra.”
Això dona lloc a:
- Delays, textures i capes sonores molt orgàniques
- Sons que estan “entre dos mons”: coneguts però estranys alhora
La conductora ho tradueix a una imatge propera: sentir com una guitarra “se’t mou” d’una orella a l’altra, però dividida en microfragments.
Experimentació amb qualsevol so
Sílvio remata la idea amb humor:
- Afirma que es pot convertir “qualsevol cosa” en instrument, fins i tot un soroll banal
- La gràcia és jugar amb el material existent i portar-lo a un altre lloc sonor
L’origen musical: família, obsessions i precarietat
El pare i la primera guitarra
Candy explica com va començar:
- El seu germà gran, Luis, va aconseguir la primera guitarra de la família
- La guitarra “corria per la casa” i ell la va acabar fent servir
Sílvio afegeix:
- Mai el van forçar a tocar; simplement veia el pare tocant i escoltava
- Un dia li va dir: “Papa, ensenya’m” i d’aquí va néixer una obsessió musical
“La música és la millor de les obsessions.”
Creativitat i diners
Sílvio exposa una teoria molt clara sobre art i recursos econòmics:
- Com menys diners tens, més creatiu has de ser per fer música
- Quan no es pot comprar un recurs, cal inventar-lo
- Això el col·loca en un espai de descobriment constant i li dona una sensació d’“avantatge brutal”
“Em sento capaç de qualsevol cosa, tot i que no tinc el capital per fer qualsevol cosa.”
Aquesta filosofia explica en gran part el caràcter artesanal i experimental del disc.
Els músics del disc i el directe
Instruments i col·laboradors
La majoria d’instruments del disc els toca el mateix Sílvio, però destaca diversos músics clau:
- Karim Habib – guitarrista de Tarragona, el seu guitarrista principal
- Lito Wakame – cantautor de Reus, present en moltes cançons
- Christian Papió – bateria de la Sénia, molt enèrgic
- David Cuenca – baixista
- Candy – pare de Sílvio, que també hi canta i participa en la mescla
El projecte neix del “laboratori de Sílvio”, però es completa amb aquests col·laboradors.
Adaptació al directe
Per portar el disc a l’escenari, han hagut de fer canvis:
- El bateria viu ara al nord i el baixista a Holanda → problemes de distància
- Substitució del bateria pel Roger, d’Itaca Band, a qui qualifica de “tremendo”
- Encara estan a la recerca d’un nou baixista per consolidar el directe
La idea és que el directe sigui una extensió del laboratori, sumant músics quan calgui.
Trucs sonors: caset, velocitat i tonalitat
Referències a Queen i veus processades
La conductora associa una de les cançons (la número 5 del disc) amb Queen i “The Show Must Go On”, especialment per:
- Els cors i la textura de les veus
- L’entrada dramàtica del tema
Sílvio explica que, tot i no haver-se inspirat directament en Queen, hi ha un procés clau darrere d’aquest so.
La gravadora de caset del pare
Sílvio revela un dels “secrets de cuina” de l’àlbum:
- Ha utilitzat una gravadora de caset antiga del grup del seu pare
- L’aparell estava brut, polsegós, amb restes de pintura, mig oblidat en un traster
- La va restaurar i la fa servir per bolcar veus, sintetitzadors i altres instruments
La clau està en el selector de velocitat de la cinta magnètica:
- Redueix la velocitat per fer que el so soni més lent i “gros”
- Això genera les veus harmonitzades i els efectes de profunditat que es perceben en algunes cançons
“A la tonalitat en què la cinta decideixi que estaré, hi componc una cançó.”
En una peça concreta, va:
- Gravar una harmonia de veus
- Esborrar els acords originals
- Volcar només les veus a la cinta
- Ralentir la cinta i compondre la cançó sencera en la nova tonalitat imposada pel caset
Això exemplifica la seva manera de treballar amb limitacions tècniques convertides en estímul creatiu.
Cançons conceptuals i interpretacions obertes
Una peça “estranya i conceptual”
Parlen d’una cançó del disc amb un títol molt llarg i força singular. Sílvio diu:
- És una peça tan estranya i conceptual que necessitava un títol explicatiu
- Si no, “ningú enxamparia de què va”
La conductora i l’artista comparteixen interpretacions:
- A ella li sona a mar i balenes, com estar sota l’aigua amb un munt de sons fragmentaris
- També hi percep un metrònom o claqueta, com si s’estigués “ajustant el temps”
Sílvio no vol revelar del tot el significat i celebra que cada persona en tregui una història diferent.
“També sóc això”: identitat i por a publicar
Una altra cançó amb títol suggerent, “També sóc això”, serveix per parlar de la por a publicar:
- Feia anys que Sílvio no publicava i temia quedar etiquetat per la seva música
- Li feia por que la gent digués: “El Sílvio és això, fa aquest gènere, és aquesta persona”
“La conclusió va ser que fos el que fos, jo també era això.”
Aquest tema condensa la idea que:
- L’artista és moltes coses alhora i, al mateix temps, no és cap etiqueta fixa
- Publicar és deixar que els altres t’interpretin, encara que no t’hi reconeguis completament
Publicar, deixar anar i el temps del disc
Satisfacció i renúncia a la perfecció
Parlant d’“Infinita primavera” com a conjunt:
- Sílvio diu que està molt satisfet amb el disc
- Ha renunciat a la idea de perfecció: el treball “mai s’acaba del tot”
- Decideix donar-lo per bo i assumir que, un cop publicat, ja no és seu
“Una vegada ho he publicat, ja no és la meva música, és la música de tothom.”
Algunes cançons són molt personals, i li costava acceptar que qualsevol persona hi pogués accedir. Però ho viu com una necessitat per avançar.
Un disc “vintage” per l’autor: gravat fa dos anys
La conductora es sorprèn en saber que:
- El disc es va compondre, gravar i mesclar fa dos anys
- Es va masteritzar fa un any
- I només fa poc que s’ha publicat per problemes amb:
- Perfils de distribuïdores - Recuperar el seu nom d’artista - Un cert “enrenou” administratiu
Ara, però, la situació està resolta i el pròxim llançament espera que sigui més fluid.
Sílvio ho veu com una foto fixa del que era ell fa dos anys:
“Com que aquest Sílvio ja no existeix, quedeu-vos-el i consumiu-lo com vulgueu.”
Publicar és per ell “treure’s el disc de sobre” i obrir pas a noves etapes.
El procés creatiu: el millor moment
Gaudir mentre es crea
Sílvio insisteix que la part més gratificant de ser artista és:
- El procés, no el producte final
- El moment en què estan passant coses noves a l’estudi
“El procés és la millor part. Amb diferència.”
Com a compositor, productor i enginyer de so, destaca dues coses:
- Les sorpreses creatives: quan surt una idea que no esperava i el sorprèn a ell mateix
- Les expectatives que això genera: ganes de seguir desenvolupant aquella idea
Idees descartades i potencial disc múltiple
Explica que sovint:
- Escolta diverses vegades un fragment que li entusiasma
- Es seu al sofà i el repeteix només amb la música, imaginant totes les possibilitats
- De vegades decideix no fer-hi res i deixa aquella idea al calaix, sense publicar-la
La conductora li suggereix que podria haver fet un disc triple o quàdruple amb totes aquestes idees acumulades, però ell respon que:
- Prefereix descartar que anar sumant indiscriminadament
- El fet de descartar també li fa bé creativament
Cançó títol: “Infinita primavera”
Escolta i comentari emocional
Cap al tram final, decideixen escoltar “Infinita primavera”, la cançó on també participa Candy i que dona nom al disc.
Durant l’escolta i el comentari posterior, emergeixen alguns punts clau:
- La peça és descrita com una “muntanya russa” emocional
- Alterna moments dolços i bonics amb passatges que “fan una mica de mal”
- Hi ha frases molt potents sobre:
- La injustícia i la possibilitat de “morir sols” - El valor de saber que l’altra persona hi és - La dificultat d’escriure el que realment es vol dir
“Escriure no és mai fàcil.”
Imatges poètiques reals
Una de les imatges que més agrada a la presentadora és la de les ulleres plenes de petons, que impedeixen veure més enllà.
Candy la qualifica de imatge real i molt bonica, quasi domèstica:
- Quan es fan petons amb la seva dona, les ulleres queden tacades de petons
- La poesia, diu, sovint és traslladar un tros de realitat a un lloc inesperat
“A vegades la poesia és traslladar un toc de realitat a un lloc que no li pertoca i llavors fas poesia.”
La conversa deriva en com l’amor i les petites tonteries quotidianes alimenten les lletres i l’inspiració.
Gent formal vs gent “cabra”
Sílvio apunta que:
- La formalitat és gairebé un crim per a la innovació
- Darrere de la gent massa formal “no se sap qui s’hi amaga”, i això pot ser perillós
Reivindica, amb humor, la “gent cabra”, espontània i poc formal, com a motor de creativitat.
Outro: “Així és com t’estimo” i tancament
Un minut i mig de so com a declaració d’amor
El disc es tanca amb una peça breu, “Així és com t’estimo”, d’un minut i mig:
- La conductora diu que “si pestanyeges, te la perds”
- Sílvio explica que no li agrada parlar d’amor de forma literal a les lletres
Per això prefereix:
- Utilitzar la música com a definició d’amor
- Deixar un fragment sonor que expressi “així és com t’estimo” sense paraules explícites
- És la seva tia qui ho presenta amb la frase: “Així és com t’estimo”
Invitació a tornar i referència a Tarragona Ràdio
La conductora convida Sílvio i el seu pare a:
- Tornar als Estudis de Tarragona Ràdio, a la seva programació
- Fer-hi, per exemple, un videoclip o una sessió especial
Fixen de manera mig humorística una possible data a l’agenda, vigilant que no coincideixi amb un partit del Nàstic de Tarragona.
La conversa es tanca amb agraïments i un to de complicitat i proximitat amb els oients de Fans de Tarragona.
Nous projectes: “Sóc un museu” (5 de desembre)
Single extra i esperit nadalenc
Enmig de la xerrada, Sílvio avança una sorpresa per al 5 de desembre:
- Publicarà una cançó extra vinculada a l’àlbum, com a regal per a tothom
- Es tracta d’un single titulat “Sóc un museu”
- Té una col·laboració amb Laia Cocó, ballarina de la seva ciutat que també canta i fa fotografia
Es defineix com una persona molt nadalenca, i tot plegat s’emmarca en un esperit de regal musical de Nadal.
Continuïtat estilística
Pel que fa al so d’aquest nou tema:
- Manté la línia de “Infinita primavera”
- Continua jugant amb les veus i les textures
- No busca un canvi radical, sinó aprofundir en la línia sonora actual
“Cap aquí va la meva música. Ara, jo també sóc això.”
La idea és no tornar a trigar dos anys en un nou llançament, sinó accelerar el cicle creatiu i públic.
Idees clau del podcast
- Disc com a laboratori: “Infinita primavera” és el resultat d’un procés intens d’experimentació amb síntesi granular, cintes de caset i recursos limitats.
- Relació pare-fill: la música com a herència familiar, amb el pare participant tant en la part tècnica (mescla) com artística (veus) i aportant experiència i humor.
- Por a ser etiquetat: Sílvio lluita contra la idea de quedar reduït a un gènere o una imatge fixa, i entén cada disc com una “fotografia” d’un jo que ja ha canviat.
- Procés vs producte: El moment de crear és el centre del seu plaer artístic; un cop el disc està acabat, per ell ja és “un llibre llegit”.
- Poesia del quotidià: Petons a les ulleres, tonteries i petites escenes domèstiques es converteixen en imatges poètiques dins les cançons.
- Mirada al futur: Tot i els entrebancs amb la publicació d’aquest àlbum, ja hi ha nous temes en camí, com el single “Sóc un museu”, mantenint viu el flux creatiu.