Fans de Tarragona
Fans de Tarragona és el nou programa musical de Tarragona Ràdio. Està dirigit per la Sílvia García i aquí hi tindran veu tots els grups musicals de la demarcació, a més de les formacions que arribin a Tarragona durant l’any. En definitiva, un repàs global a l’agenda musical tarragonina: perquè ningú no digui que Tarragona no es mou!
Subscriu-te
El grup Islandia Nunca Quema ens presenta el seu darrer disc: "Electricitat Estètica".
La presentadora conversa amb Carles Ribes sobre el disc i introdueix la cançó «Sílvia», que inicialment interpreta com una història de desamor.
Ribes explica la dedicació de la cançó a Sílvia Plath, la seva relació amb Ted Hughes i la lectura feminista de les restriccions socials que patien les dones.
Parlen del to fosc del disc i de la cançó que l’obre, que reflexiona sobre la mort i la desaparició dels noms amb el pas de les generacions. Ribes explica el terme *tafofília* i presenta Luisa Casati com a inspiració d’una cançó.
Ribes explica que la cançó tracta de trobar a faltar la despreocupació de la infantesa i l’adolescència, i dels dols associats als canvis i a les diferents etapes de la vida.
Sonen fragments de «Els dies són massa curts» i d’altres passatges musicals del disc.
Ribes explica que el disc es va gravar a l’estudi habitual amb Germán Rull als controls. Comenta la participació plena de Marc Volpini, el treball de les cançons al local d’assaig i la llibertat creativa que els dona l’autogestió.
Ribes explica que «Els missaires» ja l’assajaven durant el disc anterior i que la cançó ha anat canviant de melodia i forma fins a la versió publicada. Se’n sent un fragment.
El grup parla de l’autogestió dels concerts i de les dificultats per trobar sales. Esmenten actuacions previstes a Tarragona i València, així com el desig de tocar en altres llocs, condicionat per la feina i els desplaçaments.
Ribes presenta «Not Bad Yet» com un homenatge als grups que continuen assajant i fent cançons sense haver assolit l’èxit comercial, i que mantenen la il·lusió.
La conversa tracta de les anècdotes dels desplaçaments i dels concerts. Ribes descriu el grup com allunyat dels tòpics del rock i explica que prefereixen una vida de grup tranquil·la.
La presentadora s’acomiada de Carles Ribes i sona una cançó del disc, amb una lletra sobre continuar fent cançons encara que ningú les vulgui cantar.
Una cançó sobre Sílvia Plath
Carles Ribes explica que «Sílvia» està dedicada a l’escriptora Sílvia Plath i que la lletra aborda la seva relació amb el poeta Ted Hughes i les limitacions imposades a les dones. El grup descriu la cançó com un petit cant feminista i qüestiona que els problemes de les dones de l’època es reduïssin a una patologia.
«és un grup de quatre senyors que fem un petit cant feminista, si ho volem dir així.» — Carles Ribes
Mort, memòria i pas del temps
La conversa repassa altres temes del disc: «El cementiri de Brompton» obre el treball amb una reflexió sobre la mort, què en queda i com els noms s’esvaeixen amb les generacions. Ribes també explica la tafofília, l’afició a visitar cementiris, i presenta Luisa Casati, aristòcrata italiana que va inspirar una cançó.
Sobre «Els dies són massa curts», parla de la pèrdua de les etapes anteriors de la vida i dels diferents dols que comporta fer-se adult.
Enregistrament i cançons
Ribes explica que el disc es va gravar a l’estudi on han fet els dos treballs anteriors, amb Germán Rull als controls. El procés va ser més amable que el del disc precedent, i Marc Volpini hi va participar plenament com a baixista. El grup treballa les cançons al local d’assaig i, com que s’autogestiona, pot fer-ho amb calma i introduir canvis.
També comenta l’evolució de «Els missaires», una de les cançons més antigues del disc, i presenta «Not Bad Yet» com un homenatge als grups que continuen fent música sense haver assolit l’èxit comercial.
Concerts i continuïtat del grup
El grup parla de la dificultat de trobar sales i de les actuacions previstes a València i Tarragona, així com de la voluntat de tocar en altres llocs sense fer gires llargues. Ribes explica que la feina i la família condicionen els desplaçaments. La conversa acaba amb una anècdota sobre la vida del grup, que descriuen com poc pròpia dels tòpics del rock, i amb una cançó del disc.