Paco i la Luna al Teatre Tarragona: concert gravat

S’escolten fragments de lletres en castellà que barregen imatges oníriques i relacions personals. Serveixen com a introducció musical abans d’entrar a l’entrevista amb Paco. El to és poètic i introspectiu.

La locutora connecta amb Paco, que es troba a Madrid per una reunió de promoció, no pas a Tarragona. Parlen de la mala cobertura i de la preparació del concert al Teatre Tarragona, destacant que ha estat una lluita intensa i que encara falten coses per tancar.

Paco explica que té moltes ganes que arribi i que acabi el concert, perquè serà alhora molt maco i un gran alleujament. Recorda que l’espectacle es grava i presenta **els Ritmonautas**, dos amics de tota la vida: Juan Ton (músic amb gran complicitat escènica) i Joseba (trompeta, veus i percussió). Defineix la banda com un punt mig entre gran i petita, en format acústic.

Es comenta que el to de Paco sobre l’escenari sovint és espontani, irònic i proper a la performance. La locutora llegeix la nota del Teatre Tarragona, on s’anuncia el concert i es destaca que hi haurà silenci i gravació. S’introdueix el repte de condensar 22 anys de carrera en un sol espectacle.

Parlen dels **22 anys de trajectòria** indicats a la promoció. Paco confessa que en realitat en porta més, però que el primer disc oficial com a Paco y la luna és del 2003. Abans ja havia actuat amb altres noms. Suggereixen que el còmput correspon als anys “de nòmina” i no a tota la vida artística, i es prepara el balanç del que inclourà el concert.

La locutora recorda cançons com *“Desde que tengo insomnio”* i altres temes estimats pel públic. Paco reconeix que algunes peces, com *“papel mojado”*, han quedat fora perquè no hi caben, i que no pot fer un concert de tres hores. Vol deixar el públic amb ganes de més, especialment tenint en compte que es grava.

Paco explica que l’última vegada al teatre va fer més de dues hores, però ara vol un format una mica més curt. Comenta que han preparat projeccions, un petit decorat i moltes coses tècniques. Diu que és com concentrar tota la seva carrera en un dia, fet que l’emociona profundament en veure els vídeos i el treball musical.

Recorden una vegada al Teatre Metropol en què Paco interactuava amb versions seves en vídeo. Ara el concepte és diferent, però la idea d’unificar el treball musical, escènic i cinematogràfic es manté. Adverteix del perill que l’audiovisual domini massa, com una pantalla de futbol en un bar, i remarca la necessitat de trobar un equilibri perquè el públic no deixi de mirar l’escenari.

Paco subratlla que l’escenari és delicat i que cal dosificar molt bé les emocions i la part visual. Explica que sempre camina per una línia molt fina entre ironia, comèdia i emoció, intentant no decantar-se massa cap a un costat. Detalla que tindran cinc càmeres, equip de llums, director musical i altres tècnics coordinats per fer un espectacle que es pugui veure d’una tirada o en fragments.

Confirma que ja tenen l’assaig general pràcticament definit i que només poden sorgir petits canvis finals. Explica que hi haurà un o més **convidats sorpresa** i que volia evitar convertir l’espectacle en un desfilar constant de col·laboradors. Prefereix un format íntim i coherent amb el que després vol portar de gira.

Aclareix que finalment hi haurà **dos convidats fixos**, amics molt propers i cantautors amb molta gràcia. Comenta que volia portar un amic famós, però ha prioritzat la proximitat. La locutora esmenta **Enric Parés**, que acostuma a ser part de l’espectacle, i bromejen sobre les seves habilitats per cantar i ballar, destacant el seu “serró” i el bon ritme.

Paco reflexiona sobre la quantitat d’amics que ha fet al llarg de la vida i comenta que vindrà molta gent de lluny que ja l’ha vist tocar i que ara ve a donar-li suport. Admet que està molt emocionat per aquest recolzament i confessa que ha compost una **cançó especial per als amics** que cantarà al final del concert, tot i que no pretenia revelar-ho encara.

Confirma que aquest concert serà el **principi d’un recorregut**, ja que vol que l’espectacle continuï rodant amb el mateix format. Tornen a aparèixer problemes de cobertura, que atribueixen en broma a un “boicot estel·lar”. Quan la comunicació es restableix, parlen de l’estat de les vendes d’entrades.

Paco explica que queden poques entrades, sobretot a la platea alta, i que pràcticament hi haurà ple. Insisteix que per ell és important el suport de la seva ciutat i anima la gent de Tarragona a venir, fins i tot si tenen sopars d’empresa, perquè el concert comença a les 20 h i dona temps d’arribar després als compromisos. Es destaca l’experiència d’estar una bona estona amb Paco y la luna i sortir del teatre com en un núvol, amb dies per descansar.

La locutora celebra poder acompanyar Paco en un dia tan especial i li pregunta, en to de broma, si es poden llançar coses a l’escenari. Parlen de roba interior, calçots i altres exageracions humorístiques. Arriben a la conclusió que és millor una invitació a un restaurant que un calçot amb salsa, que podria embrutar-ho tot.

Es convida el públic indecís a comprar les entrades i assistir al concert de divendres al Teatre Tarragona, on passarà “una cosa molt màgica” amb Paco y la luna i els Ritmonautas. Paco agraeix de cor a cada persona que vingui de Tarragona i diu que ho viurà com una ajuda gran al seu projecte, prometent correspondre amb tot l’art possible. Es tanca l’entrevista amb agraïments mutus i un darrer comiat afectuós.

Després de l’entrevista sona una cançó en castellà que parla de diferents tipus de gent, contradiccions humanes i vulnerabilitats. Hi apareixen imatges com una pedra a la sabata, una ombra, una ferida per curar i una postal amb un imant a la nevera que evoca llocs on viatgem quan “duele la ciudad”. El tema reforça un missatge de resistència emocional i elecció personal davant el dolor.