Fans de Tarragona
Fans de Tarragona és el nou programa musical de Tarragona Ràdio. Està dirigit per la Sílvia García i aquí hi tindran veu tots els grups musicals de la demarcació, a més de les formacions que arribin a Tarragona durant l’any. En definitiva, un repàs global a l’agenda musical tarragonina: perquè ningú no digui que Tarragona no es mou!
Subscriu-te
“Sóc un museu”: nova cançó i col·laboració artística
La presentadora introdueix el fragment amb frases breus i poètiques i avança que ha d’acomplir una promesa: presentar una sorpresa anunciada pel dia 5 de desembre. Explica que el músic Sílvio és a l’altra banda del telèfon i que aquella sorpresa és la cançó “Sóc un museu”, creada en col·laboració amb Laia Cocó. Es crea un to proper i emocionat, amb complicitats personals, fins i tot mencionant una trobada matinal amb el pare de Sílvio i bromes sobre la seva intensa vida laboral al teatre.
Sílvio explica la idea de fons de la cançó “Sóc un museu”: una reflexió sobre el fet de sentir-se fet de moments, persones i records. Admet que no sap gaire qui és en el present, que passa el dia improvisant i que només pot prendre com a referència allò que ha estat fins ara. La presentadora connecta amb aquesta visió i afirma que tothom és “una miqueta museu”, fet de petites coses que a vegades donen esperança i altres cops pesen o penalitzen. Enmig de la conversa es perd breument la connexió, però es reprèn tot seguit.
A partir dels “moments dolents”, Sílvio comenta que el seu estudi ha patit una temporada d’obres dels veïns, cosa que feia molt difícil enregistrar sense soroll. Decideix incorporar aquests sorolls i errors com a part del procés creatiu de la cançó, acceptant-los com una capa més de realitat. La presentadora s’hi veu reflectida i explica que a la ràdio també han patit obres i vibracions a l’estudi, que feien de banda sonora involuntària a les entrevistes. Junts remarquen la importància d’“aprendre” d’aquests sorolls i, sobretot, de recordar-se de respirar enmig de la incomoditat.
Sílvio presenta Laia Cocó com una ballarina i coreògrafa de la seva ciutat que ell considera genial. Explica que ja havien coincidit en espectacles de dansa i volien fer més coses plegats. El gir arriba quan el seu germà li revela que la Laia canta molt bé. Ella, però, ho havia amagat per vergonya i perquè gairebé ningú ho sabia. En escoltar unes gravacions seves, Sílvio queda impactat i li proposa fer una cançó junts. El resultat és la participació de Laia a “Sóc un museu”, una col·laboració que ell descriu com “superrodoneta”, amb la Laia cantant i ballant en el videoclip que acompanya el tema.
La presentadora pregunta quan arribarà la propera sorpresa de Sílvio, però ell encara no pot concretar cap data, tot i assegurar que l’avisarà quan arribi, potser fins i tot abans. Convertixen aquesta expectativa en una mena de joc radiofònic per afegir emoció. Com que Sílvio va amb pressa, la presentadora tanca l’entrevista destacant la riquesa musical de “Sóc un museu”: els canvis de ritme, els falsos finals i les reactivacions vocals. Anima l’audiència a escoltar la cançó amb atenció i a extreure el que més els agradi, recordant que hi ha més música de Sílvio per seguir gaudint. L’espai es clou amb agraïments i comiat cordial.
Després del comiat, es recuperen fragments de lletra (“Consoli. Les sombres...”) i música que semblen formar part de la mateixa atmosfera sonora del programa o de la cançó. El tram final és essencialment musical, amb intervencions mínimes, i serveix de tancament suau i emotiu abans del “Fins demà!” definitiu, que marca la cloenda del fragment.
Context de la conversa
En aquest fragment radiofònic, la presentadora conversa telefònicament amb Sílvio, músic i treballador de teatre, per presentar la seva nova cançó “Sóc un museu”, una sorpresa que havia promès revelar el dia 5 de desembre.
Naixement de la cançó “Sóc un museu”
Idea central de la cançó:
- Neix d’una reflexió personal de Sílvio: la sensació que ell està “fet de moments i de persones”, de records i de gent que estima.
- Explica que no sap ben bé qui és en el present, que viu improvisant constantment, i que l’única referència que té és el que ha sigut fins ara.
- La cançó parla, doncs, de la identitat com un museu de records, errors i experiències.
La presentadora hi connecta molt i defensa que tots som una mica museus, fets de petites coses que:
- algunes vegades ens alegren la vida i donen esperança,
- i d’altres vegades ens penalitzen o ens pesen.
“Estic fet de moments i de persones, de gent que estimo i de records, i no sé qui soc durant el present i estic tot el dia improvisant.”
Soroll, obres i acceptar les imperfeccions
Sílvio explica un detall molt significatiu del procés creatiu:
- Al seu estudi hi havia obres dels veïns, amb molt de soroll.
- Això dificultava enregistrar la música en silenci.
- En comptes de rebutjar-ho, va decidir acceptar aquests sorolls i errors com a part del procés i incorporar-los en la peça.
La presentadora empatitza explicant que a la ràdio també han patit:
- cops, martells, vibracions a l’estudi,
- fins i tot una sensació de “petit terratrèmol” durant les obres del carrer.
D’aquest intercanvi en surt una idea clau: aprendre a conviure amb el soroll i les imperfeccions i, sobretot, recordar la importància de respirar enmig del caos.
La col·laboració amb Laia Cocó
Sílvio presenta Laia Cocó com:
- ballarina i coreògrafa de la seva ciutat,
- una artista que ell considera “genial”.
Com neix la col·laboració
- Havien coincidit en espectacles de dansa i tenien ganes de fer més coses junts.
- Un dia algú (el germà de Sílvio) li comenta que la Laia canta molt bé.
- Sílvio s’hi interessa, li pregunta per què no ho havia dit, i ella confessa que li fa vergonya i que gairebé ningú ho sap.
- Laia li envia unes gravacions… i ell “flipa” amb la seva veu.
A partir d’aquí:
- Li proposa fer una cançó junts,
- La Laia accepta i col·laboren a “Sóc un museu”,
- Ell descriu el resultat com “superrodonet”, tant musicalment com a nivell d’energia compartida.
El videoclip
- A més de cantar, la Laia balla al vídeo de la cançó.
- La presentadora comenta que encara no ha tingut temps de veure’l, però que ho farà per gaudir de l’obra completa: música i imatge.
El joc de les sorpreses i el futur
Durant la conversa, recorden que:
- Sílvio havia promès una sorpresa pel 5 de desembre, que és precisament la cançó “Sóc un museu” en col·laboració amb Laia Cocó.
- Insinua que podria haver-hi noves sorpreses en el futur, però encara no pot donar dates concretes.
- La presentadora converteix aquesta expectativa en una joguesca radiofònica, per afegir-hi una mica de misteri i emoció.
“Quan arribi t’asseguro que te n’assabentaràs. Si vols, inclús una mica abans.”
Tancament: escoltar, sentir i tornar-hi
En la recta final, la presentadora:
- Remarca la riquesa musical de “Sóc un museu”,
- Destaca que la cançó canvia de ritmes:
- sembla que s’acabi, però torna a arrencar, - fa una mena de ralentí i després es reactiva amb la veu.
- Anima l’audiència a escoltar-la amb atenció i a decidir què és el que més els agrada.
També recorda que hi ha “una altra infinita primavera” per continuar gaudint de la música de Sílvio, insinuant que forma part d’un univers musical més ampli.
La conversa acaba amb agraïments mutus i una sensació de complicitat i emoció compartida entre entrevistador i músic.