Raülin amb Salsa
Raülin amb Salsa ens parla de tot i de més. Sempre amb un punt de vista critic i mordaç, però sobre tot amb molt d’humor. Raül Cid ens desinformarà de tota i de cap de les actualitats passades del moment futur.
Subscriu-te
Raülin amb Salsa de Raül Cid - Capítol 62
Presentació inicial de *Raülin amb Salsa*, bromes internes, comentaris d’horaris i to distès entre Raül, Sílvia i el Pau. Es recorda que és el programa 62 de la tercera temporada i es marca l’ambient general: molt humor, ritme i complicitat.
Es destaca que és 3 de desembre, dia molt carregat de celebracions. Es subratlla sobretot el **Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat**, definint la diversitat com a motor, esforç i dignitat. Es juga amb sintonies, es prepara l’entrada del convidat i es deixa entreveure que hi haurà testimonis relacionats amb la discapacitat.
Es menciona el **dia del metge** i la relació del Pau amb metges i especialistes. Després, el **Dia Internacional del cinema en 3D**, amb comentaris sobre *Avatar*, les ulleres 3D i la seva incomoditat. Finalment, el **dia mundial del no-ús dels plaguicides**, amb anècdotes sobre insectes, cucaratxes i por a les “bèsties de foc” de festes com Santa Tecla.
Es fa menció al **Dia europeu del síndrome de Marfan** com a jornada de visibilitat i recerca. Tot seguit, el **Dia Internacional de l’Eusquera**, amb salutacions (“Egunon”, “Eskerrik asko”), paraules soltes i humor barrejat amb referències a cuina i futbol (Valverde, somnolència). S’insisteix en el caràcter multitask del dia.
Repàs d’esdeveniments del 3 de desembre: primer trasplantament de cor (1967), bombardeig d’Espartero a Barcelona (1842), naixement de la Institució Catalana d’Història Natural (1899), desastre químic de Bhopal (1984), i naixements de figures culturals diverses. L’equip ironitza sobre el guió i els guionistes, i conclou que ells hi són per posar-hi alegria i “salsa picant” abans de presentar formalment el convidat.
Sona *“This is me”* de *The Greatest Showman* com a himne de les persones que se senten diferents. Es reflexiona breument que **tots som diferents** i que això és positiu. Es presenta el convidat **Àlvaro Solà Pérez**, de 31 anys, persona amb diversitat funcional, activista, autor de *Plantar cara, el diari de la discapacitat* i funcionari de la Generalitat, compromès amb la dignitat de les persones.
L’Àlvaro expressa que li agradaria que el 3 de desembre fos el **Dia mundial de les persones amb capacitats diverses**, perquè cal potenciar el que la gent pot fer, no el que li falta. Es repassa l’evolució terminològica (minusvàlid, discapacitat, diversitat funcional), el canvi d’articles a la Constitució Espanyola i com les paraules han anat variant, però sovint sense que el fons (drets i tracte) canviï prou.
L’Àlvaro parla de la seva feina i de com veu **molta gent pobra, trista i sola** a Tarragona i arreu. Explica que la seva mare és voluntària del **Telèfon de l’Esperança** i com rep trucades de persones que se senten soles. Es reflexiona sobre com es protegeix emocionalment qui ajuda els altres, i es reforça la idea que cal treballar per la **dignitat** de totes les persones, amb i sense discapacitat.
Es parla específicament del **TDAH**. L’Àlvaro explica que, més que discapacitat, ho viu com un **repte**, un **tresor** i una **oportunitat** per millorar el món i superar límits socials. Reconeix que la societat encara posa molts límits a les persones amb discapacitat, però ell tria una mirada positiva i de creixement personal.
L’Àlvaro explica que sempre ha tingut la voluntat de **canviar el món**. El 2013 comença a fer **Notícies Tarragona** amb l’Oliver, i després col·labora amb altres periodistes i mitjans. Descriu com, des d’aleshores, escriu articles i, més recentment, fa entrevistes en profunditat per donar veu a persones diverses. El projecte *Plantar cara* neix d’aquesta trajectòria d’anys de feina.
Sorprèn que l’Àlvaro, amb TDAH, gestiona una **agenda molt intensa**, cosa que fins i tot la seva mare troba increïble. Explica que ha contactat amb **moltes personalitats**: expresidents de la Generalitat, esportistes, activistes, com **Juan Carlos Unzué**, **Àlex Roca**, etc. Parla de persones que li agradaria entrevistar (com **Teresa Perales** o **Andrés Iniesta**) i d’entrevistes que semblaven difícils però que ha aconseguit, com la d’Unzué.
Es parla de com algunes persones i entitats agraeixen la feina de l’Àlvaro (p.ex. una directora que li fa un detall per una entrevista). Ell detecta que **moltes entitats de discapacitat no es coneixen entre elles** i que cal més xarxa. Hi ha moments d’humor quan el Raül li pregunta quin regal ha portat al programa i comparen amb altres convidats. També hi ha mencions a gent coneguda de Tarragona que ha passat pel programa.
Es demana a l’Àlvaro que expliqui el TDAH d’una manera entenedora. Aclaren la diferència entre **TDA** i **TDAH** (amb o sense hiperactivitat). L’Àlvaro afirma que té totes dues vessants i ho plasma amb la metàfora de la **muntanya russa emocional** i del navegador amb moltes pestanyes obertes. Reconeix que parla molt i que això el fa ideal per a les entrevistes escrites, ja que, si fossin en àudio, no acabarien mai.
Capítol més lleuger: parlen de quins personatges de pel·lícula els agraden. L’Àlvaro es decanta per **Harry Potter** i especialment per **El Rey León**, amb preferència pel Simba i la filosofia *Hakuna Matata*. El Pau confessa que no recorda haver vist El Rey León però sí que mirava **Doraemon** i **Shin-chan** de petit. Hi ha cants improvisats i comentaris familiars divertits (el pare de l’Àlvaro és fan de Doraemon). Tot ajuda a humanitzar els protagonistes.
S’estrena (o es repeteix) la sintonia **“Pau, pau, pau, la secció del Pau”**. El Raül destaca la puntualitat del Pau i la importància de ser puntual. El Pau presenta el tema de la seva secció d’avui: **discapacitat i capacitats diverses**, en sintonia amb el dia i amb la presència de l’Àlvaro. Introdueix la idea que la discapacitat pot arribar a qualsevol persona en qualsevol moment.
El Pau remarca que qualsevol pot tenir un accident i necessitar una cadira de rodes, i que això hauria de fer-nos més conscients. Parlen de **ser empàtics** i si es pot o no demanar empatia a canvi. El Raül defensa que s’ha de donar sense esperar res, mentre el Pau diu que també necessita que siguin empàtics amb ell. Es mostra la tensió sana entre idealisme i necessitat de reciprocitat.
Debat sobre quan aprenem l’empatia: a l’escola, a la família, amb l’experiència. El Pau creu que ve de petit, el Raül diu que a ell li va costar més. Pregunten a la Sílvia (que en aquell moment està ocupada). Es reforça la idea que l’empatia s’ha de **treballar i educar** des de joves.
El Raül insisteix que no n’hi ha prou amb demanar coses a les administracions, cal preguntar-se **què pot fer cadascú**. Posen l’exemple de l’Àlvaro, que personalment fa entrevistes, escriu i genera consciència. El Pau insisteix que les persones amb discapacitat són vistes com “especials”, cosa que l’Àlvaro matisa i qüestiona. Es reafirma que tots tenim habilitats i defectes, i que la **perfecció no existeix**.
L’Àlvaro explica que **no li agrada** que es digui “especial” només a les persones amb discapacitat. Considera que això les separa i les converteix en una categoria a banda. Prefereix entendre que **tothom és especial** d’alguna manera, amb qualitats i defectes. Es parla de com, socialment, sovint s’associa discapacitat amb “tonto” o inferioritat, i com aquest imaginari cal combatre’l amb naturalitat i fermesa.
El Pau defensa que el canvi de “disminuït” a “discapacitat” a la Constitució és molt important. El Raül i l’Àlvaro remarquen que la paraula és només la superfície i que **si no canvia el tracte i les condicions reals, l’efecte és limitat**. L’Àlvaro prefereix que el tractin bé i el valorin pel que és, més enllà de l’etiqueta concreta que li posin.
Es reconeix que, tot i que **falti molta feina**, la situació actual és millor que fa anys. Ara hi ha més **visibilitat**, espais per parlar de discapacitat i projectes com el de l’Àlvaro. Es recorda que ell ja el 2013 parlava de TDAH en mitjans, i que abans fins i tot hi havia expressions com “dia del subnormal” que avui serien impensables. El canvi generacional i cultural és evident, però cal seguir avançant.
Es parla de la trajectòria laboral de l’Àlvaro: treball a Brico Depôt, pas a la funció pública, diversos cicles formatius i inici d’estudis de periodisme. Es destaca que, malgrat la discapacitat, porta una vida **“normal” i molt activa**. També explica la seva rutina a la feina (esmorzar un sol cop, invitacions a xurros als companys), desmuntant tòpics sobre el funcionariat i mostrant el bon ambient de treball.
L’Àlvaro relata com va aprovar les oposicions per a persones amb discapacitat intel·lectual, quedant **segon de Catalunya** i triant plaça. Explica que alguns companys es penedeixen d’haver triat instituts, on la duresa del context es pot menjar una persona vulnerable. Per a ell, aconseguir plaça fixa ha estat un **alliberament** per a la seva mare, que ara sap que té estabilitat per a tota la vida.
Conversen sobre rituals per concentrar-se (música), anècdotes amb usuaris que confonen el seu lloc amb una comissaria, i gestos de generositat com convidar a xurros els companys. Es parla del **bon rotllo** a l’oficina i de com els companys segueixen les seves aparicions als mitjans. Es destaca que l’Àlvaro té un discurs clar davant les càmeres i que es creix en situacions públiques, fet que la seva mare també li comenta.
Es detalla la formació de l’Àlvaro: **tres cicles formatius**, inici de periodisme a la UOC i molta pràctica com a articulista. Ha escrit al **Diari de Tarragona**, El Més Tarragona i altres mitjans. Explica com, de petit, els professionals van dir a la seva mare que acabaria sent un “animalito” i que deixés d’insistir en els estudis. La mare no es va rendir i va invertir tot el que va caldre perquè tirés endavant, demostrant que els pronòstics eren equivocats.
L’Àlvaro recupera la idea que la discapacitat és **una característica més**, com l’alçada o el color d’ulls. Cita una tècnica d’accessibilitat que li ho va explicar així. El Raül tanca el bloc destacant la importància de prendre’s la vida amb **optimisme, bon humor i alegria** per plantar cara a les adversitats. Es reforça el missatge que tothom ha d’afrontar dificultats, amb o sense discapacitat.
Comiat de l’episodi amb agraïments a l’Àlvaro Solà i al col·laborador Pau Palau. El Raül resumeix l’objectiu del programa: **donar visibilitat**, contagiar **entusiasme** i animar l’audiència a fer coses, a plantar cara i a viure amb alegria. Es recorda que es poden seguir a les xarxes i es tanca amb la imatge de “posar salsa” i entusiasme al dia a dia.
Introducció i to de l’episodi
- Programa 62 de Raülin amb Salsa a Tarragona Ràdio, amb to molt distès i humorístic.
- Presentadors: Raül i Sílvia, amb el col·laborador Pau Palau i el convidat Àlvaro Solà Pérez.
- Emissió el 3 de desembre, data carregada d’efemèrides i celebracions.
El dia 3 de desembre: efemèrides i dies internacionals
Calendari “hiperactiu”
- Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat: fil conductor de tot l’episodi.
- Es parla de la discapacitat com a motor, esforç, dignitat, creativitat i capacitat de reinventar-se.
- L’equip subratlla que la diversitat no només es respecta, sinó que es celebra.
Altres dies i efemèrides
- Dia internacional del metge: broma constant amb la relació del Pau amb metges i especialistes.
- Dia del cinema en 3D: comentaris sobre Avatar i el sobrecost de les entrades, dificultats de veure’n amb ulleres.
- Dia mundial del no-ús dels plaguicides: comentaris sobre insectes i fòbies (cucaraches, “bèsties de foc” de festes com Santa Tecla).
- Dia europeu de la síndrome de Marfan: menció a la necessitat de visibilitat, recerca i consciència.
- Dia Internacional de l’Eusquera: salutacions, paraules en euskera i humor amb referències culinàries i futbolístiques.
- Repàs històric de fets del 3 de desembre:
- Primer trasplantament de cor (1967). - Bombardeig d’Espartero a Barcelona (1842). - Naixement de la Institució Catalana d’Història Natural (1899). - Desastre químic de Bhopal (1984). - Naixements de figures com Joseph Conrad, Nino Rota, Jean-Luc Godard, Anna Freud, entre d’altres.
Presentació del convidat: Àlvaro Solà Pérez
Qui és l’Àlvaro?
- 31 anys, vital, pragmàtic i amb una filosofia molt clara: viure amb alegria és un dret.
- Persona amb diversitat funcional que ha convertit l’experiència pròpia en activisme.
- Autor del projecte “Plantar cara, el diari de la discapacitat”.
- Escriu articles i fa entrevistes per “sacsejar consciències”.
- Formació i feina:
- Auxiliar d’infermeria. - Integrador social. - Tècnic d’atenció a la dependència. - Funcionari de la Generalitat de Catalunya.
"Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món."
Debat sobre el llenguatge de la discapacitat
- L’Àlvaro qüestiona la denominació oficial i proposa “persones amb capacitats diverses”.
- Recorden l’evolució de termes: subnormal, minusvàlid, disminuït, discapacitat, diversitat funcional…
- Es menciona el canvi recent a la Constitució Espanyola substituint “disminuït” per “discapacitat”.
- Reflexió clau: no n’hi ha prou amb canviar la paraula, s’ha d’actualitzar el que hi ha al darrere (drets, recursos, actituds socials).
TDAH: experiència personal i metàfores
Com viu l’Àlvaro el TDAH?
- L’Àlvaro té TDAH i en parla obertament.
- No ho concep com una “minusvàlua” sinó com:
- Repte. - Tresor. - Oportunitat per superar límits socials i personals.
- Metàfores que utilitza:
- “Una muntanya russa emocional” on no sempre sap si és a dalt, a baix o al mig. - Com tenir 37 pestanyes obertes en un navegador i necessitar molta memòria RAM.
Vida quotidiana amb TDAH
- Molta activitat i hiperactivitat: parlar amb moltes persones en un matí, embolics de noms i records.
- Necessitat de medicació (dues preses al dia) per gestionar l’atenció i el ritme.
- Fa servir la música (p.ex. Xarango) per concentrar-se i focalitzar quan escriu o prepara entrevistes.
Activisme, entrevistes i xarxa de contactes
Projecte “Plantar cara”
- L’Àlvaro fa anys que escriu articles i, des de fa aproximadament un any, entrevista persones vinculades a la discapacitat i la superació.
- Porta més de 30 entrevistes publicades i en té moltes més pendents.
Perfils que ha entrevistat
- Ha contactat i entrevistat sis ex-presidents / presidents de la Generalitat de Catalunya (Montilla, Mas, Torra, Puigdemont, Aragonès, Illa) – menys Maragall i Pujol, per motius de salut o manca de resposta.
- Altres noms esmentats:
- Juan Carlos Unzué. - Àlex Roca. - Teresa Perales (referent que li agradaria entrevistar). - Referències a altres activistes i professionals, com Miguel González, l’Oliver, etc.
- També explica anècdotes de com aconsegueix contactes, sovint per correu i amb la col·laboració de tercers.
Objectiu de l’activisme
- Vol visibilitzar que la discapacitat:
- No va d’ideologies ni de partits polítics. - “Va de persones i del seu benestar.”
- Defensa que cal fer xarxa entre entitats del territori (inclosa Tarragona), perquè moltes ni tan sols es coneixen entre elles.
- Esmenta el Pacte Nacional per la Discapacitat a Catalunya com un avenç important, però insisteix que cal desplegar-lo i coordinar-lo millor.
Discapacitat, dignitat i empatia
Dignitat i soledat
- L’Àlvaro comenta que veu molta gent pobra, trista i sola.
- Exemple: la seva mare és voluntària al Telèfon de l’Esperança i rep moltes trucades de persones que se senten soles.
- Importància de cuidar també qui cuida (com la seva mare), per no quedar-se impregnats només del “mal rotllo”.
Com veu la societat la discapacitat
- Encara hi ha molt prejudici i desconeixement.
- Haters i comentaris ofensius, com el cas d’un comentari a una entrevista on deien que un polític era “la primera discapacitat de la història”.
- L’Àlvaro respon amb fermesa però educació, recordant que:
"La discapacitat no va d’ideologies, ni de política, ni de partits; va de persones."
Acceptació, etiqueta i tracte
- Debat profund amb el Pau sobre llenguatge vs tracte real:
- El Pau defensa que passar de “disminuït” a “discapacitat” és un canvi important. - L’Àlvaro respon que el més rellevant és com et tracten i què es fa en el fons, més que l’etiqueta sola.
- Frase clau repetida per l’Àlvaro:
"La discapacitat no ens fa ni millors ni pitjors persones; ens fa persones."
Empatia i “persones especials”
- El Pau reivindica la necessitat de ser empàtics i que la societat ho sigui també amb ell.
- Debat sobre si s’ha de “donar sense esperar res a canvi” o si és legítim demanar reciprocitat.
- El terme “persones especials” genera discrepància:
- El Pau el fa servir. - L’Àlvaro rebutja l’etiqueta “especial” aplicada només a persones amb discapacitat; considera que tothom és especial d’alguna manera i que l’etiqueta pot ser paternalista.
Pau Palau: secció sobre discapacitat i vida quotidiana
Reivindicació del Pau
- El Pau, també amb discapacitat, aprofita la seva secció per parlar de:
- La possibilitat que qualsevol persona pugui adquirir una discapacitat de cop (accidents, malalties). - La necessitat de conscienciar i ser més empàtics. - El paper de les administracions: haurien de fer més aportacions, col·laboracions i campanyes. - Importància que les empreses contractin més persones amb capacitats diverses i que la vida pública sigui més representativa.
On som i què falta
- Coincideixen que la situació ha millorat respecte al passat, però falta molta feina en:
- Inclusió laboral. - Canvi de mentalitats («les viejas escuelas encara pesen»). - Educació i normalització des de petits.
Història personal del Pau
- Tenen un intercanvi sobre empatia i autoestima.
- Es remarca que el Pau ja és especial com a persona, independentment de la discapacitat.
- Conversa molt franca, amb humor i moments de tensió suau, que ajuda a humanitzar el debat.
Història personal de superació de l’Àlvaro
Diagnòstic i pronòstics equivocats
- De petit, la mare de l’Àlvaro va detectar que passava alguna cosa (TDAH) i no li van fer cas.
- Li van dir literalment que:
- Ella estava “boja”. - El nen acabaria sent un “animalito” que aniria del llit al sofà i acabaria en un centre ocupacional.
- La mare va lluitar molt: va invertir temps, diners i energia perquè estudiés i tingués oportunitats.
Trajectòria acadèmica i professional
- Ha aconseguit:
- L’ESO. - Tres cicles formatius. - Inici d’estudis de Periodisme a la UOC (aturats per la pandèmia, però considera que no li cal el títol per fer la seva feina actual).
- Ha treballat a Brico Depôt abans d’entrar a l’administració.
- Actualment és funcionari:
- Va aprovar oposicions específiques per a persones amb discapacitat intel·lectual. - Va quedar segon de tota Catalunya i va poder escollir plaça.
Treball com a funcionari
- Descriu la feina amb orgull i desmunta el tòpic del funcionari “vividor”.
- Té molt bon ambient a la feina; els companys el coneixen pels seus projectes mediàtics.
- Explica anècdotes quotidianes:
- Convida els companys a xurros (sense xocolata, per pressupost). - Situacions còmiques, com gent que confon la seva oficina amb una comissaria.
Vida, cultura pop i humor
Referències culturals
- Cinema: Rec, Fast & Furious, Avatar, The Greatest Showman, El Rey León, Doraemon, Shin-chan.
- Música: cançó “This is me” de The Greatest Showman com a himne de la diferència i la diversitat.
- Tele i mitjans: referències a programes de cuina, Joc de Cartes, periodisme local, etc.
Humor com a eina
- Tot l’episodi està ple de jocs de paraules, acudits i autoironia.
- El to humorístic serveix per:
- Fer més properes realitats dures (diagnòstics, pronòstics mèdics, soledat, discriminació). - Rebaixar tensions en debats delicats (etiquetes, llenguatge, política). - Transmetre que també es pot lluitar rient.
Missatges finals i idea central
Missatges clau que deixa l’Àlvaro
- Plantar cara: a les dificultats personals i als límits que posa la societat.
- Alegria com a dret: viure amb alegria no és un luxe, és una manera de reivindicar dignitat.
- Normalització: la discapacitat és una característica més (com l’alçada o el color d’ulls), no el centre de la identitat.
- No idealitzar ni menysprear:
- No som “pobres” ni “herois” per defecte. - No som millors ni pitjors; som persones.
Tancament del programa
- El Raül resumeix que cal:
- Prendre la vida amb optimisme, bon humor i alegria. - Seguir donant visibilitat a les capacitats diverses. - Contagiar entusiasme i ganes de fer coses.
- Agraeixen la presència de l’Àlvaro Solà i del col·laborador Pau Palau.
- Es convida l’audiència a seguir-los a xarxes i a continuar amb aquesta mirada més empàtica i alegre cap a la diversitat.
Idees força resumides
- L’episodi gira entorn del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat i aprofundeix en el TDAH i la diversitat funcional a través del testimoni de l’Àlvaro.
- Es qüestionen les etiquetes i es reivindica parlar de capacitats diverses, centrant-se en les potencialitats i no en les mancances.
- Es posa en valor la lluita de les famílies, l’esforç personal, la formació i l’accés a feines dignes com a eixos d’inclusió real.
- Humor, cultura pop i experiències personals serveixen per normalitzar i trencar estereotips sobre la discapacitat.
- Missatge final: plantar cara, viure amb alegria i entendre la discapacitat com una part més de la condició humana.