Raülin amb Salsa de Raül Cid - Capítol 63

Presentació de l’episodi 63 de "Raülin amb Salsa" amb to molt desenfadat: bromes sobre el número del programa, viatges, cansament i comentaris inicials sobre el Dia dels Drets Humans. Petita conversa lleugera sobre dibuixos animats dels fills, grups de WhatsApp d’escola i vida quotidiana de pares.

La presentadora recorda que és el Dia dels Drets Humans i el Dia Internacional dels Drets dels Animals. Parlen, en clau humorística, del respecte als animals mentre confessen que els agrada menjar marisc i peix. Conversa sobre Doom, Vola de Drac i el primer sorteig de la loteria nacional. Tots comparteixen com viuen la loteria, supersticions amb números i jocs d’atzar, inclòs l’Euromillón.

Segueixen les efemèrides del 10 de desembre: Declaració dels Drets Humans, primers Premis Nobel i arribada del videojoc Doom. Conversen sobre jugar o no jugar a la loteria, com gestionen si els toca diners i la idea que molts premiats acaben infeliços. Es barregen comentaris sobre pesca amb canya, relació amb animals i la sort.

Entrada oficial dels convidats amb música. La presentadora fa una introducció molt teatral de **Javi “xef Macarrilla”**, destacant-lo com a personatge polèmic, sex-symbol de Cambrils, molt sincer i extrem. Després presenta **Damià Capafons**, xef-propietari de *Cal Tendre*, restaurant de cuina catalana i mediterrània amb arrels a Cambrils i l’Albaigés. Es remarca que tots dos cuinen amb autenticitat i amor pel producte. Els convidats reaccionen a la presentació i s’inicia un clima còmplice.

La conductora pregunta a Javi per què li agrada tant que li "fotin canya". Ell explica que, en realitat, **li és igual**, però que com que rep crítiques fins i tot quan no les mereix, prefereix provocar i donar motius quan s’hi posa. Distingueix clarament entre el **personatge públic** (tele i xarxes) i la persona del dia a dia, molt més tranquil·la. Damià explica com el va percebre al principi (intens, feia una mica de por) fins a conèixer-lo realment. Recorden com es van conèixer: de vista a Cambrils, però sobretot "cos a cos" al programa de televisió.

Parlen del programa de televisió *Batalla de Restaurantes*, versió estatal de *Joc de Cartes*. Expliquen que, a diferència d’altres edicions on han acabat barallats, ells hi han forjat **una amistat molt bona**. Comenten que cadascú tria com jugar el joc televisiu: alguns més agressius, ells van optar per un to amistós. Damià remarca que el que es veu a la pantalla és sovint només una petita part de la realitat.

Javi explica que estima la seva feina però no vol "morir-se sense fer res més". Amb 44 anys i horaris molt durs a l’hostaleria, veu la televisió com una porta a altres experiències (interpretació, diversió, ser conegut). Sap que cal sortir-hi sense obsessionar-se amb el que diran els altres. Damià explica que al principi havia rebut consells de no anar-hi, però com que no paga publicitat, decideix invertir quatre dies de tancament com a aposta de màrqueting. L’experiència li ha sortit rendible.

Comentari sobre els **inputs després d’emetre el programa**. Javi diu que hi ha molta més gent bona que dolenta, però que el soroll el fan els haters, que arriben a insultar la família. Critiquen els clips editats amb mala intenció per provocar polèmica. Tot i això, coincideixen que el balanç és positiu: molta gent nova als restaurants i bona relació amb la majoria de companys de concurs. Expliquen que encara es visiten entre ells o s’inviten a inauguracions.

Reflexió sobre la televisió com a joc: quatre restaurants, quatre caràcters, part de guió, part de muntatge. Són conscients que poden editar-los com vulguin i que has d’assumir el teu “paper” o fins i tot quedar pitjor. Després deriven a l’edat: tots dos tenen 44 anys i bromejen que estan "a la recta final" però vivint uns anys brutals, plens d’energia, sortides i experiències. Tertúlia informal sobre crisi dels 40, tatuatges i imatge personal.

Responen a la pregunta de què haurien sigut si no fossin cuiners. Damià probablement hauria sigut electricista, com el seu pare i germà, però ja va deixar aquest camí perquè no li agradava. Javi somiava en ser astronauta; li fascina l’espai, però sempre va saber que seria cuiner. Conversa sobre la seva relació amb les **xarxes socials**: Javi hi treballa molt, li donen col·laboracions amb marques i més projecció mediàtica. A Damià, en teoria, no li agrada, però Javi el delata com a nouvingut entusiasmat després de sortir a la tele.

Expliquen una acció gastronòmica conjunta entre **sis cuiners de la Vall d’Aran i sis de Cambrils**, amb cuina a quatre mans tant a la Vall com a Cambrils. Destaquen el ritme frenètic de vida de Javi, viatjant (Sofia, Viena, Vall d’Aran) i dormint molt poc en pocs dies. Parlen de com afecta la son a la feina a la cuina i fan broma relacionant-ho amb vídeos virals de calamars a la brasa. També comenten el fred de la Vall d’Aran i l’impacte de l’edat (44) en la capacitat d’aguantar maratons de feina i festa.

La conductora proposa un **concurs de preguntes** amb aposta inclosa: qui perdi convida a un menú per a dues persones al seu restaurant. Les preguntes són ràpides i barrejen: • Cambrils: far vermell d’Instagram, barri de la Llosa i restes romanes, escut amb un gos, plat típic de fideus rossos, passeig marítim, Torre del Port i sirenes. • Gastronomia general: aliment immortal (mel), aliment més robat (formatge), país que menja més xocolata (Suïssa), ingredient clau del guacamole (alvocat), vitamina C del kiwi, peix fora de l’aigua, etc. • Cultura general i friki: Vaticà, Nova York, Venus, ciutat més visitada, animal més ràpid, capital més alta (La Paz), cub de Rubik, Harry Potter, Darth Vader, Pokémon, Bowser, Batman. S’evidencia el **caràcter competitiu** de Javi, molt ràpid responent, i un Damià que va entrant en joc. El tram final del concurs són preguntes emocionals: virtuts que veuen en l’altre, enveja sana i per què l’altre hauria de guanyar. S’hi reforça la imatge d’**admiració i amistat mútua**. Acaben pactant que, en realitat, tots dos convidaran la presentadora i farà visita als dos restaurants amb foto inclosa.

Conversen sobre els clients que fan fotos al restaurant. Tots dos ho veuen com **bona publicitat**, fins i tot quan algun plat es refreda; sovint els arriben nous clients per fotos que els han enviat amics. El problema és quan els clients arriben tard (just abans de tancar cuina) i s’allarguen hores. Javi sol portar directament el compte i explicar que el personal fa estona que ha plegat; Damià és més flexible si la taula gasta bé, però si fan només un menú bàsic i es queden amb el cafè etern, ja no surt a compte. Reivindiquen que darrere el restaurant hi ha **horaris, famílies i costos**.

Debat profund sobre la frase “el client sempre té la raó”, que consideren molt nociva. Expliquen casos de clients que discuteixen sobre ostres o gustos personals davant una taula on tothom menja el mateix. Parlen de com afronten les queixes: • Javi no suporta que algú menteixi sobre el que serveixen; prefereix confrontar-lo i, si cal, regalar-li el menjar però que marxi. • Damià ha après amb els anys a reservar-se i pensar que alguns clients tenen vides tristes; prefereix donar-los la raó per no malgastar energia. Comenten l’impacte de les **crítiques online**: una sola mala experiència pot multiplicar-se en 20 ressenyes dolentes (amics, família, etc.). També assenyalen pràctiques de competència deslleial (crítiques abans d’obrir, ex-treballadors, ex-parelles ressentides). Insisteixen que, abans d’escriure a xarxes, s’hauria de parlar directament amb el restaurant per entendre què ha passat.

Reflexió sobre com milloraria la societat si tothom hagués de ser **autònom** sis mesos i treballar de cara al públic tres mesos. Creuen que la gent entendria millor costos, horaris i pressions, i seria més empàtica. Després parlen de treballar amb la parella al negoci: • Damià havia treballat amb la seva parella però es van separar; diferenciaven molt clarament el restaurant (on els conflictes quedaven allà) de la vida privada. • Javi treballa actualment amb la seva parella. També expliquen casos de familiars amb caràcter fort (pare de Javi cridant als àrbitres i a la carretera) i com ell ha trobat una mica més la calma amb l’edat.

Tornen a les maneres de desconnectar: • Damià troba pau anant a pescar amb canya a la platja (Cambrils, Miami Platja), sovint de nit, i veient sortir el sol descalç a la sorra. • Javi es relaxa editant vídeos, fent d’actor a xarxes i gaudint del futbol del seu fill. Parlen d’habilitats ocultes: Javi domina la informàtica i videojocs (MotoGP, shooters); Damià diu que moltes coses se li donen bastant bé (videojocs, dibuix, futbol) però cap de manera extrema, sempre en àmbits creatius. Es comenta el rol de Javi com a **president de l’associació d’hostaleria de Cambrils** i la falta d’implicació de molts associats, que es queixen però no van a reunions ni proposen res.

Focus en la **realitat econòmica del peix i la cuina marinera a Cambrils**. Javi explica la història del vaixell de l’avi i com abans el peix semblava “gratuït” perquè el pescaven ells. Ara és un producte de luxe: gamba a 140 €/kg, espardenya a 180 €/kg, rèmol i llobarro fresc molt cars comparats amb el peix de piscifactoria. Tot i la temptació econòmica, decideix mantenir la filosofia familiar i apostar per peix de qualitat. Parlen de com ha canviat el restaurant des que Javi l’ha agafat: reforma integral del local i evolució de la carta. Manté una **carta clàssica marina** semblant a la dels pares però afegeix un menú degustació on pot innovar amb tècniques modernes, sempre sobre una bona base tradicional (caldos, suquets). Damià explica que al seu restaurant el menú és aproximadament 50% carn / 50% peix, amb cuina catalana i casolana, i que la demanda oscil·la molt. Reflexionen sobre si la gent menja menys peix en general, però conclouen que a Cambrils el client que ve ja ve predisposat a **menjar peix**. També es queixen, breument, de la pressió fiscal elevada a Cambrils.

La presentadora pregunta si són feliços, i tots dos responen que **sí, molt**, tot i l’estrès i els horaris. Reflexionen que la inèrcia del dia a dia fa que no valoris prou el que tens i que converses com aquesta ajuden a prendre consciència del camí recorregut. Tanquen l’episodi amb to positiu i còmplice, anunciant que hi haurà una visita de la presentadora als dos restaurants (amb foto inclosa) i deixant oberta la possibilitat d’una **segona part del programa**. El missatge final a l’audiència és clar: buscar la felicitat i viure amb el mateix tarannà vital que ells dos.