Discuteixen l’etimologia del nom —inspirat en un còmic underground de Robert Crumb— i les raons creatives darrere de la decisió de batejar la banda com Xocadèlia Internacional.

Relaten com van compartir pis (‘Rancho de Marjorie’), van adoptar un poni enàny de Wisconsin, la seva pèrdua en el viatge i la decisió de conservar-lo taxidèrmic.

Reflexionen sobre la metáfora dels animals morts i animats —com a font d’inspiració i com a metàfora de la societat— i lliguen defectes personals amb creativitat.

Desglossen el seu estil músical: una fusió bastarda de **funk** i **rock & roll**, influïda per la música negra dels anys 70 i reinterpretada per a la Barcelona del segle XXI.

Descriuen el caràcter esquizofrènic dels seus concerts, presenten la pàgina **xocadèliainternacional.com** i detallen la venda de discs, xapes i samarretes en persona.

Parlen del segon disc (ja amb títol i temes en marxa) i del recopilatori fantasmàstic **The Hitzlers**, a més de la seva inèrcia creativa quan no poden dormir.

Recorden la data (dijous a dos quarts de dotze) a la Sala Zero dins Tarragona Cultura Contemporània i fan comentaris sobre la seva imatge política, sexual i ahistòrica.

Cada membre recomana discos i estils actuals —des de novetats funk, blue rap, Elvis postmortem o bandes sonores— fins a clàssics i descobertes underground.

Anuncien el seu proper “animal” de companyia (Ging i Llan) i revelen el títol de la pel·lícula en producció: **Poni Blanco** (remake de Perlo Blanco).

Tanquen amb el recordatori de la revolució personal i l’última invitació al concert: un missatge de comiat i energia positiva.