Es relata la separació de l’associació de veïns el 1990 per motius de nom i per voler ser una colla independent i plural.

Els primers 4–15 amics van assajar sense local, utilitzant l’església i una petita oficineta a Hermúnis.

Fana comenta la influència d’amics i família, però es constata la dificultat d’atreure veïns del barri per ser un “dormitori” amb molta gent forastera.

Ràpida passatge al nivell de castells de set i mig i, a finals del 1992, canvi de ritme amb l’arribada d’Antoni Morató a la direcció.

Experiències amb el 2 de 7, 4 de 8 i Pilar de 6 el 1994, però en 1995 es registren caigudes decisives que marquen un punt àlgid i alhora límit.

Una forta divisió el 1996 origina una pèrdua progressiva de castellers que perdura fins a l’actualitat.

Reflexions sobre la importància de respectar la capacitat real de la colla i no córrer excessivament en nous reptes.

S’inicia una etapa de “zero” centrada en castells de sis, amb especial atenció al format i l’entrenament dels crius joves.

Es descriu la manca de pinya i la necessitat de cooperació amb altres colles, juntament amb l’objectiu de reconnectar amb el barri.

Es presenta el Pilar de 4 com a peça clau per a la moral, amb rotació de rols i facilitant moments d’alegria compartida.

Es planteja la necessitat de canviar mentalitats, animar ex-castellers i recuperar la relació amb els veïns per garantir viabilitat.

Pau narra com va mostrar al rei una foto de 1975, i com aquest va signar-la i evocar aquell record amb afecte.

Un veí li regala una foto del pilar que el seu pare va baixar el 1958/59; Pau la duu sempre a la butxaca quan puja de segon.