El CBT i els seus patrocinadors: 25 anys d'història
Es defineix la necessitat de finançament per al CBT després del franquisme i es repassen les primeres col·laboracions (discoteques, Longplay, Esports Miquel, Òptica Sales, Alfort Papereria, Sanites…), amb explicació de la Junta de Pere Ferrer.
El presentador dóna la benvinguda al capítol 15 dedicat als 25 anys del CBT, explica els objectius (reconeixement a empreses i institucions) i saluda els convidats: Joan Montserrat, Pere Flaquer, Antonio Miras, Agustí Mallol i Raül Font.
Joan Montserrat narra com i per què Cinemes Òscars va esponsoritzar el CBT a mitjans dels 80: motivació d’integració a la ciutat, negociació amb el president Pere Tobilla, durada i valor emocional de la col·laboració.
Pere Flaquer explica la seva experiència com a patrocinador (Flaxburger i Fleca Flaquer): insistència dels directius del club, motius comercials i personals, satisfacció final i postura respecte a l’afició pel bàsquet.
Antonio Miras reflexiona sobre el patrocini de KM Tiendas als anys 90: raons de negoci i romanticisme del bàsquet, quantitats invertides, necessitat d’empreses amb abast estatal per garantir la viabilitat dels clubs.
Agustí Mallol i Raül Font detallen el paper de l’Ajuntament com a principal patrocinador: motivacions sentimentals, objectius futurs (portar el CBT a categories superiors), integració ciutadana i import econòmic.
Els regidors critiquen la poca implicació de grans indústries i caixes locals, comparen amb altres projectes (Terra Mítica) i fan una crida perquè inverteixin en l’esport tarragoní amb la responsabilitat social que requereix.
Tancament del programa amb agraïments als representants de les empreses privades i institucions, repàs final dels patrocinadors històrics i acomiadament.
El Paper del Patrocini en la Supervivència del Club
El programa explora la importància vital dels espònsors en la història del Club Bàsquet Tarragona (CBT), una tasca descrita com a "feixuda i desagraïda". En els primers anys, davant la falta d'atenció de les institucions post-franquisme, la junta de Pere Ferrer va haver de buscar recursos atípics per mantenir l'estructura del club, que ja el 1984 comptava amb vuit equips.
Empreses que van creure en el projecte
Diversos representants d'empreses privades recorden els seus inicis com a patrocinadors, destacant que el suport no era només per publicitat, sinó per un compromís emocional i d'integració a la ciutat:
- Cinemes Oscars (Joan Montserrat): Van aportar unes 250.000 pessetes a mitjans dels 80. Montserrat destaca que l'objectiu era vincular esport i cultura.
- Flaxburger / Fleca Flaquer (Pere Flaquer): Patrocinadors a finals dels 80, motivats per l'afició a l'esport i la insistència de la directiva.
- KM Tiendas (Antonio Miras): Empresa que va aportar fins a 5 milions de pessetes en etapes posteriors, buscant una publicitat més massiva.
"A vegades el cor et mana i, amb el bàsquet, ja no em mirava els números, em mirava el cor. El dia que van pujar... això no té preu."
La Crítica a les Grans Corporacions i Entitats Financeres
Durant la tertúlia es fa una crítica directa a les grans indústries químiques i entitats financeres de Tarragona. Mentre que en altres ciutats espanyoles les caixes d'estalvis (com Unicaja o Caja Madrid) són el motor del bàsquet, a Tarragona s'acusa aquestes entitats de "donar l'esquena" al club.
- Caixa Tarragona: S'esmenta específicament que, malgrat els seus beneficis, la seva aportació és insuficient per a un club que porta el nom de la ciutat per tot l'estat.
- Indústria Química i Port Aventura: Es qüestiona per què no s'impliquen més en els equips d'elit locals com el CBT o el Nàstic.
El Rol de l'Ajuntament i el "Tarragonisme"
Els regidors Agustí Mallol i Raül Font defensen el paper de l'administració pública com a principal suport econòmic actual. Els punts clau de la seva intervenció inclouen:
- La visió de l'esport com a eina de benestar social i qualitat de vida.
- L'objectiu de portar el CBT a la màxima categoria del bàsquet estatal.
- La definició del bàsquet com un instrument per fer tarragonisme radical i sentir-se identificat amb els colors de la ciutat.

