Mariano Rubio: Setanta anys d'art, docència i humanisme
Presentación de Mariano Rubio y discusión sobre los cambios en la forma de tratar, presentar y mover el arte a lo largo de siete décadas.
Rubio explica por qué el artista no fija el precio de sus obras y cómo el mercado y los coleccionistas determinan su valor.
Reflexión sobre los momentos de tensión, creatividad y éxtasis casi místico que acompañan la creación de un cuadro.
El pintor defiende la libertad del artista para no encasillarse en un estilo único y evitar la autocopia.
Rubio describe cómo Toledo, Calatayud, Tarragona y Medinaceli alimentan sus paisajes interiores y su memoria visual.
Análisis de la obra creada en 1992 para la Olimpiada en Cataluña y su vinculación con el atentado palestino.
Distinción entre reproducir un paisaje real y plasmar un estado de ánimo interior aplicado al paisaje.
Su espíritu investigador: desde el grabado y la serigrafía hasta Photoshop, probando materiales y métodos.
Más de sesenta años enseñando arte, el placer de impartir clase y el aprendizaje continuo junto a sus alumnos.
Exposición de piezas recientes en proceso, con aplicación de materia pura, aeropólvora y superficie inacabada.
Juxtaposición de circuitos electrónicos y troncos de árbol, la presencia de la geometría y la conciencia del tiempo y espacio.
Interpretación de la soledad y el pánico en un escáner médico infantil como metáfora de la vulnerabilidad humana.
Detalle de la técnica para imprimir varios colores en una sola pasada y su aplicación en grabado y dibujo.
Cómo los sueños guían obras cósmicas, jugando con macrocosmos y microcosmos en el lienzo.
Construcción de una pirámide histórica que recorre arquitecturas desde el dolmen prehistórico hasta las Torres Gemelas.
Reflexión sobre la posibilidad de auto-inmolación de la humanidad y la pirámide incendiada como símbolo de peligro.
Cierre con el recuerdo al premio Goya de Aragón y la valoración de Rubio como maestro, artista y humanista.
L'evolució de l'art i el mercat actual
L'artista reflexiona sobre com la gestió de l'art ha canviat durant les darreres set dècades. Destaca la dificultat de l'autor per posar preu a la seva obra, ja que el procés creatiu és una qüestió de llibertat i descobriment personal i no pas comercial. Segons Rubio, un cop finalitzada la peça, el pintor ja està projectant la següent.
L'ofici i la tècnica sense estils fixos
Rubio rebutja la idea de l'estil tancat i l'autocòpia. Defensa que el domini de l'ofici permet adaptar la tècnica a cada idea específica:
- L'obra és un missatge que exigeix recursos concrets.
- Existeix un acord perfecte entre el tema i el material utilitzat.
- La seva trajectòria és un procés canviant, similar al de grans referents com Picasso.
Geografies i Paisatges Interiors
L'obra de Mariano Rubio està fortament lligada a la seva biografia, amb punts de referència clars com Toledo, Calatayud i Tarragona. Tanmateix, no entén el paisatge com una còpia de la natura, sinó com a estats d'ànim:
- Són paisatges interiors elaborats prèviament a la ment.
- Utilitza el paisatge per parlar del temps i l'espai.
- En sèries com Tarraoco, l'artista fins i tot anticipa visions apocalíptiques o crítiques sobre l'entorn industrial.
La recerca de textures i l'experimentació tècnica
Es defineix com un investigador nat. El seu interès per les qualitats tàctils l'ha portat a:
- Escriure tractats sobre gravat que són referents del segle XX.
- Investigar amb tota mena de materials, des del Photoshop fins a la pols de marbre o la serigrafia.
- Desenvolupar tècniques pròpies d'estampació a color que permeten treure diversos tons d'una sola passada de premsa.
La dualitat entre l'artista i el docent
Amb més de 60 anys dedicats a l'ensenyament, Rubio no separa l'art de la pedagogia. Considera que aprendre dels alumnes és vital i que la docència és un acte de gaudi personal.
"Nosaltres els artistes ensenyem a la resta a veure el que els envolta d'una manera diferent, fem descobriments."
Del microcosmos a l'amenaça de l'extinció
En l'etapa final del podcast, Rubio discuteix obres monumentals que tracten des de la solitud humana (com en el quadre Escàner per a un nino) fins a la història de la humanitat:
- La Torre de Babel: Una representació de l'evolució arquitectònica, des del dolmen fins a les Torres Bessones.
- Auto-immolació: L'advertència que la humanitat és capaç d'organitzar la seva pròpia catàstrofe a través de la tecnologia o el buit humanístic.
- El Cosmos: La fascinació per les realitats òptiques que ens ofereixen els telescopis i microscopis, convertint cada quadre en un acte de creació gairebé diví.

