L'Imperdible
L'Imperdible
Programa

L'Imperdible

Programa de veu de la Sala Trono. Piercing escènic, directe a l’orella. Dramaturgs, directors, actors, ens parlen de teatre i escena. L’obra de la setmana a la Sala Trono amb els seus protagonistes, desde dins i en 10 minuts. . Escolta L'Imperdible, amb Núria Cartañà, el nou programa-de-mà sonor, per conèixer les noves propostes escèniques més personals i trencadores. Una coproducció fruit de l’amor entre la Sala Trono i Tarragona Ràdio. Sents el teatre? * Disseny d'imatge: Sons Of Lilith

·49 episodis
RSS

episodis

1-12 de 49
  • 6'

    Els darrers sis dies (El somni produccions)

    Després de més de vint anys sense compartir sostre, Eva, Marina i Arnau han de conviure de bell nou a la casa familiar per acompanyar a la seva mare en els seus darrers moments. Els darrers sis dies és un relat que posa damunt la taula, de manera lluminosa i amb un gran sentit de l'humor, temes de gran actualitat com són les relacions familiars, la gestió de la vellesa, les cures i la capacitat de deixar anar.

  • 7'

    Hombre por necesidad (Factoria Escènica Internacional)

    Totes les crisis s'acarnissen amb els més vulnerables, els pobres, els treballadors i entre ells, avui ja ho hem viscut tots i totes, les crisis tenen com a imatge el rostre d'una dona. Ella Gerike n'és una. Enviuda després d'un any de matrimoni i sense feina ni sosteniment, es veu obligada a adoptar la identitat del seu marit, Max Gerike i reemplaçar-lo a la fàbrica com a operador de toro mecànic. Així, disfressada d'home, viurà l'ascens al poder de Hitler i els desastres de la guerra.El final del conflicte bèl·lic alleuja certes dificultats, però no l'allibera de l'atur ni de la gana. Ella/Max Gerike recorda alguns moments del seu dur viatge que va viure amb energia i esperit de superació, com una supervivent extraordinària, com les dones solen fer. Aquesta història real d'Ella Gerike no només va inspirar Brecht, que la va immortalitzar en una de les seves novel·les, sinó que va ser la font d'inspiració de Manfred Karge, i va ser l'encarregat de rescatar-la per al Teatre a través d'aquest monòleg fragmentat titulat “Jacke wie Hose”.

  • 15'

    La Fitta. Por fin descalza (Dh Company, amb Fitta Molina)

    Entre cançons i llums de neó, entre càstings i nits de transformisme, Fitta Molina ens obre les portes del seu univers íntim, ple de contradiccions, amor i veritat sense deixar enrere l’humor. Un monòleg valent que fa trontollar etiquetes i convida a mirar més enllà de suposades essències. De vegades la nostra veu vertadera la trobem fent playback. Aquesta és la història —crua, tendra i desbordant de força escènica— de la vida d’una dona trans que s’enfronta al món amb una sola arma: la convicció que “som més autèntiques com més ens semblem al que hem somiat de nosaltres mateixes”.

  • 9'

    Dama dictadura (Cia Hermanas Picohueso)

    Carmen Polo, la dona de Francisco Franco. La perfecta excusa per parlar sobre l’herència que ens ha deixat la moral franquista en aquest país, i sobretot per parlar de les caceres; les caceres de Carmen als seus collarets, la cacera de Franco a Carmen, les caceres que organitzen les classes altes i les caceres de la ultradreta a persones vulnerables. Tot un recorregut i un punt de vista molt subjectiu del que podria ser o podria haver estat.

  • 13'

    Apocal.lipsi fatxa (Cia Pot de Plom, amb Xavi Castillo)

    Poques vegades un espectacle de Xavi Castillo ha necessitat menys explicació. Apocalipsi Fatxa és exactament això: Un gran “Veriueu-ho apocalíptic” on reflexionem sobre el que estem vivint, aquesta deriva feixista a nivell nacional i internacional. Ho intentarem fer amb humor, sàtira, personatges... i la mala llet marca de la casa.

  • 16'

    Francisco Frasco (Àkrida Produccions)

    Ja s’han fet moltes obres de memòria històrica, tot i que encara percebem, en generalísimo, l’efecte de les falanges d’una mà ossuda que articula la nostra societat. Hi ha gent cega de tant mirar el sol, les cases de fatxades grises s’edifiquen sense control i nosaltres, rojos com un tomàquet, fem aquesta obra, que té un nus i un desenllaç però que no acaba d’estar lligada i ben lligada. Us convidem a venir per fer un bon recaudillo, els efectes especials ens han costat un ou.

  • 8'

    Hamlet.02 (Primera Rèplica)

    Come, let’s go together. Amb aquestes paraules al final del primer acte, Hamlet ens convida a seguir-lo. Al segon acte, molts dies després del primer, Hamlet, cada vegada més boig a ulls de tothom, troba per fi una manera (insòlita) per dur a terme la seva venjança: el teatre. Després de dos anys interpretant Hamlet.01, ara l’Enric Cambray us farà una dissecció particular, com un monologuista del segle XXI (això que ara en diuen Stand-up comedy), del segon acte de Hamlet. Ens parlarà de política (un cop més), de l’amistat (o falsa amistat: Rosencranz i Guildenstern), de la follia (o la falsa follia: la seva còmica relació amb Polonius), de la seva ambigua i moralment dubtosa relació d’amor amb la malaurada Ofèlia i del que sembla ser, sens dubte, la seva gran passió: els intèrprets (The Players), el joc i l’art del teatre.

  • 7'

    Dopaland. La tirania de la felicitat (Sala Fènix)

    Un home disfressat d’ós panda intenta superar una crisi amb l’ajuda d’una terapeuta de l’empresa. Ell és Pandy-Pandy, mascota de DOPALAND, un parc d'atraccions que té com a objectiu la felicitat dels seus clients. Pandy-Pandy està desesperat. I és que ha passat una cosa gravíssima. Una cosa totalment inadmissible, que li pot fer perdre la feina al meravellós món de DOPALAND. DOPALAND és una comèdia crítica i àcida, que relaciona la precarietat laboral amb la imposició de la felicitat. Aquest "bonrollisme" superficial que adopten cada cop més empreses. De portes cap a fora, per netejar-ne la imatge; de portes cap a dins, per desactivar els brots de rebel·lia davant dels descontents laborals del personal. Un positivisme tòxic al servei d'un sistema que ens vol obedients i complaents tant sí com no. Un text original de dramatúrgia contemporània d ́Eu Manzanares, autora resident de la Sala Beckett 2022-2023 de Barcelona i residència d ́escriptura del Centre Dramàtic Nacional 2024 a Madrid.

  • 7'

    Màquines sexuals (Jordina Biosca)

    Si tinc intel·ligència, és que estic viu. Es pot generar artificialment l’espurna de la ment o l’ànima. Una màquina sexual masculina es limitaria al fal·lus. I una de femenina... L’ideal és aquell qui no replica. Cal ser animista amb els robots i la IA. Puc desendollar aquell qui pensa artificialment com qui desendolla una torradora. I si me enamoro i mor, seré vidu. O vídua. Ara ho torneu a llegir i poseu un interrogant rere cada frase.

  • 13'

    Chocolate (Produccions de ferro)

    Chocolate segueix la investigació d’una periodista sobre la mort de José Esteves de la Concepción, conegut com a “Chocolate”, qui van trobar sense vida a l'edat de 13 anys. Amb un talent musical excepcional, aquest jove d’origen humil i immigrant va captivar el món cultural de Palma als anys 70. L’espectacle recorre les diferents morts possibles de Chocolate, a la vegada que repassa alguns dels episodis més importants de la Mallorca d’aquells anys.

  • 23'

    Lo cant de les ànimes mudes (Cia La Tremenda)

    En el si de dues famílies rurals catalanes que acumulaven anys de disputes i baralles per les terres, germina la llavor d’un nou amor entre l’hereu i la pubilla de cada casa que podria capgirar aquesta situació. Malgrat tot, la pressió de la història familiar fa que els nostres protagonistes deixin escapar els anys sense dirigir-se poca cosa més que alguna llambregada vergonyosa que, irònicament, fa florir amb més força aquest sentiment que ni el distanciament pel servei militar de l’hereu o pel casament de la pubilla aconsegueixen fer minvar i que els acompanyarà en secret fins a la tardor de les seves vides. Espectacle en base a textos de Víctor Català

  • 7'

    Paloma de parque, amb Clara Ingold

    Paloma de parque (Clara Ingold) Paloma de parque és el segon espectacle en solitari de Clara Ingold que versa sobre l’autodestrucció, com individus i com a societat. A partir d’anècdotes i vivències personals explicades en clau còmica, Clara Ingold parla dels problemes d’una generació, la seva, que ens impliquen a tots com a societat. “És de la merda des d’on es fa millor la comèdia” i, a la vegada, aquesta serveix com a instrument de denúncia. Com en el seu espectacle anterior, l’actriu combina monòlegs amb actuacions musicals (compostes per ella mateixa) plens d’humor absurd, ironia i autoparodia en els que reflexiona sobre l’autoboicot, les relacions, el cànon estètic, ser dona, entre altres.