Blau de prússia
Blau de prússia
Programa

Blau de prússia

‘Blau de Prússia’ és un podcast sobre investigació química coproduït per Tarragona Ràdio i l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ). L’objectiu de l’espai és divulgar la investigació al voltant del món de la química i fomentar vocacions, coneixent de portes endins un centre de referència a l’Estat i a Europa. Projecte finançat per la Convocatòria 2021 d’Ajuts per al Foment de la Cultura Científica a Catalunya de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

·62 episodis
RSS

episodis

1-12 de 62
  • 43'

    Cel·les solars: el poder de l'energia radiant

    Cada matí, gairebé sense adonar-nos-en, passa una cosa fascinant. El Sol s'alça a l'horitzó i milions de milions de fotons comencen un viatge de gairebé 150 milions de quilòmetres fins a arribar a la Terra. Una part d'aquesta llum ens escalfa la pell. Una altra il·lumina els nostres carrers, els camps i les muntanyes. I una altra arriba fins a les plantes, que fa milions d'anys que han après a transformar-la en energia química. La natura fa molt de temps que sap aprofitar l'energia del Sol. Però, i nosaltres? Hem après a fer el mateix? Durant milers d'anys, la humanitat ha utilitzat l'energia solar de moltes maneres, sovint sense ser-ne del tot conscient. Però transformar directament la llum del Sol en electricitat és un repte molt més recent. Un repte que ens obre un món de possibilitats. Com podem capturar aquesta energia i convertir-la en electricitat per alimentar els nostres processos? Què necessitem per aconseguir-ho? La resposta es troba en uns dispositius que probablement tots hem vist alguna vegada: les cel·les solars. Petites estructures capaces de convertir la llum en energia elèctrica. Una tecnologia que sembla senzilla quan la veiem instal·lada en una teulada, però que amaga una enorme complexitat científica. Perquè fabricar una cel·la solar no consisteix simplement en trobar un material que absorbeixi la llum. Cal aconseguir que aquesta energia es transformi en electricitat, que el procés sigui eficient i que els materials utilitzats siguin estables, accessibles i sostenibles. I aquí és on entra la recerca. Quins materials ens poden oferir millors resultats? Fins on podem millorar l'eficiència d'una cel·la solar? Podrem fabricar dispositius més econòmics, duradors i fàcils de reciclar? Són preguntes especialment importants en un moment en què la transició cap a les energies renovables s'ha convertit en un dels grans reptes de la nostra societat. Però hi ha una altra qüestió que també val la pena plantejar-se: estem aprofitant realment tot el que el Sol ens pot oferir? Com serien les nostres ciutats, els nostres edificis i la nostra manera de consumir energia si fóssim capaços de fer-ho? Per explorar aquestes qüestions avui ens acompanyen la Laia Marín i el Matheus Sierra, tots dos investigadors de l'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIQ, a Tarragona. Amb ells parlarem de llum, de materials i d'energia. De com funciona una cèl·lula solar, de què investiga la ciència per millorar-la i dels reptes que encara tenim al davant. Però també de les seves trajectòries, de com van arribar a dedicar-se a la recerca i de com es treballa en un camp científic que pot tenir un paper fonamental en el futur energètic del planeta. Perquè potser el repte no és aconseguir més energia, sinó aprendre a aprofitar millor la que ja tenim. Benvinguts a un nou capítol del Blau de Prússia.

  • 42'

    Amplificant desequilibris: un Nobel asimètric

    Mireu-vos les mans. La dreta. I l'esquerra. S'assemblen, oi? Tenen els mateixos dits. La mateixa estructura. Pràcticament la mateixa forma. Però hi ha una cosa que no podem fer. No podem posar una mà damunt de l'altra i aconseguir que coincideixin perfectament. Són com una imatge i el seu reflex en un mirall. Dues formes que semblen idèntiques, però que no ho són. I això també passa amb les molècules. Algunes poden existir en dues formes que són com la imatge i el reflex en un mirall. Dues variants molt paregudes però no idèntiques. Aquest fet, descobert fa més de 150 anys, ha ajudat a afinar el nostre coneixement sobre la matèria, tot generant una nova branca de la química: la química asimètrica. I no només això, també ens ha aportat un gran misteri. Quan estudiem els organismes vius, ens donem compte de que utilitzen, pràcticament de manera exclusiva, una de les dues variants per fabricar les proteïnes i els àcids nucleics com el ADN. La pregunta és: per què aquella variant i no l’altra? Per què no les dues? En quin moment es va generar un desequilibri entre la concentració de les dues? Com va evolucionar aquest desequilibri fins al punt que la vida solament en fa servir una? Son preguntes interessants, especialment si tenim en compte la similitud que presenten entre si les dues variants. Però avui no parlarem només d'aquesta diferència. Parlarem d'una cosa encara més sorprenent. El Premi Nobel de Química d'aquest 2026 reconeix precisament descobriments que ens ajuden a entendre aquests fenòmens. L'Acadèmia Sueca ha reconegut Henri Kagan i Kenso Soai pels seus descobriments sobre els efectes no lineals i l'autocatàlisi en la síntesi orgànica asimètrica. En ciència, no sempre es tracta de descobrir una nova molècula. De fabricar un material. O de trobar una aplicació immediata. De vegades, és important entendre per què passa allò que passa. Investigar la pròpia natura per entendre els seus mecanismes. Expandir el nostre coneixement és la manera en la que ens relacionem amb aquest món i ens permet evolucionar. I avui tenim una història molt propera per explicar-ho. Perquè entre les investigacions citades al document científic oficial d'aquest Premi Nobel hi ha un treball de Jordi Burés, un investigador que avui és professor ICREA i lidera un grup de recerca a l'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIQ, a Tarragona. Amb ell parlarem de química, de descobriments i de preguntes que encara no tenen resposta.

  • 43'

    Intel·ligència artificial: qui aprèn de qui?

    Hi ha tecnologies que necessiten dècades per canviar-nos la vida. I n’hi ha d’altres que sembla que arribin un dimarts qualsevol... i que, quan arriba divendres, ja hagin canviat la manera com treballem, estudiem, escrivim, busquem informació... i fins i tot com pensem. La intel·ligència artificial n’és una. En molt poc temps hem après a conviure amb màquines que escriuen. Que dibuixen. Que programen. Que analitzen dades. Que conversen amb nosaltres. Que poden llegir, en segons, més informació de la que una persona podria llegir en tota una vida. I, davant d’això, és difícil no fer-se preguntes. Ens ajudarà? Ens farà més intel·ligents? Ens farà més dependents? Ens substituirà en algunes coses? Podrem confiar-hi? I, sobretot... sabrem distingir què ha fet una persona i què ha fet una màquina? Per exemple, tot això que acabo de dir... ho he escrit jo? O ho ha escrit una intel·ligència artificial? I, si no ho podeu saber... importa? Avui parlarem d’intel·ligència artificial. Però no volem parlar només de ChatGPT. Ni de robots. Ni de màquines que algun dia, potser, dominaran el món. Volem entrar en un laboratori. Perquè mentre nosaltres discutim si una intel·ligència artificial ens pot escriure un correu millor o ajudar-nos a preparar les vacances, en la recerca científica està passant una transformació molt més profunda. La ciència genera una quantitat extraordinària de dades: articles, resultats experimentals, imatges, càlculs, simulacions... Informació que cal ordenar, compartir, interpretar i connectar. I aquí, la intel·ligència artificial pot convertir-se en una eina per ajudar-nos a trobar patrons que nosaltres no veiem, accelerar processos o explorar possibilitats que serien inabastables d’una altra manera. Però cada vegada que entreguem una tasca a una màquina també apareix una pregunta: què volem delegar? I què no? Avui, al Blau de Prússia, parlarem de dades, digitalització, recerca, educació, riscos, confiança i futur. I ho farem amb dues persones que viuen aquesta transformació des de dins de l’ICIQ: el professor Carles Bo, líder d’un dels grups de química computacional, i el doctor Jaume Seuma, responsable de la nova unitat de digitalització. Amb ells intentarem respondre una pregunta que, probablement, no podrem respondre del tot: quan posem la intel·ligència artificial al servei de la ciència... qui està aprenent de qui?

  • 41'

    Blau de Prússia: "Moviment amb propòsit: micromotors que descontaminen l’aigua"

    Arrenquem el tercer capítol de la cinquena temporada de Blau de Prússia. Si en el primer episodi vam recordar la importància de respirar i en el segon vam parlar d’exposar-nos, avui ens aturem en una acció que sembla tan quotidiana que sovint passa desapercebuda: moure’s. Alguna vegada heu deixat caure una fulla sobre l’aigua? A simple vista sembla que no passi res. Però, si ens hi fixem, apareixen petits corrents, ondulacions i trajectòries inesperades. El moviment hi era; només calia observar-lo. A la natura, res no està completament quiet. Tot es transforma, vibra i es desplaça. Fins i tot en les regions més fredes i aparentment buides de l’univers, el moviment continua existint, encara que sigui imperceptible als nostres ulls. Entendre aquest moviment ha estat un dels grans reptes de la ciència, però també una de les seves grans conquestes. Gràcies als avenços científics, avui som capaços de construir motors que transformen energia en moviment i ens permeten recórrer el planeta. Alguns són immensos: els dels vaixells, els dels avions o els dels coets. D’altres, en canvi, són tan petits que escapen a la nostra mirada. Són els micromotors: diminuts nedadors artificials capaços d’aprofitar l’energia del seu entorn per començar a moure’s. I, si ens hi parem a pensar, potser no són tan diferents de nosaltres. També necessitem una font d’energia; també busquem una direcció; també ens desviem; també rectifiquem. I tots, en algun moment, hem necessitat un estímul que ens empenyés a fer el primer pas. Ho descobrim plegats en aquest episodi: "Moviment amb propòsit: micromotors que descontaminen l’aigua". Coneixerem dues investigadores que dediquen la seva recerca a sintetitzar, entendre i aplicar aquests petits motors per afrontar reptes com la descontaminació de l’aigua. Però també descobrirem les persones que hi ha darrere de la ciència. Parlarem amb Katherine Villa, investigadora ICREA i líder de grup a l’Institut Català d'Investigació Química (ICIQ), recentment distingida amb el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove, i amb Neus Munar, doctoranda del seu grup de recerca. Amb elles parlarem de llum, de fotocatàlisi, de micromotors i de com aquestes tecnologies poden contribuir a descontaminar l’aigua. Però també parlarem de vocació, de curiositat i dels camins que porten una persona a dedicar la seva vida a la recerca. Perquè, al capdavall, tota gran descoberta comença de la mateixa manera. Amb un primer moviment.

  • 1h 43min

    Blau de Prússia a Expoquímia 2026: talent, química i futur

    El Blau de Prússia, el podcast de divulgació científica fruit de la col·laboració entre l'ICIQ i Tarragona Ràdio, s'ha traslladat aquest dijous 4 de juny (2026) a Barcelona, en un episodi especial des del cor d'Expoquímia 2026: la gran fira de la química i la indústria química que té lloc al recinte Gran Via de Fira Barcelona en el seu 60è aniversari. Des de l'estand de l'ICIQ, investigadors, empreses i estudiants han passat pel podcast, amb Laura Hernández Eguía, Joan Guillem Mayans i Josep Suñé, conduint un programa emotiu i ple de veus diverses al voltant d'un tema central: el talent científic, i els grans reptes de la indústria química. Com es construeix una vocació? Com s'atreu, es forma i es cuida el talent que fa avançar la ciència? Quines condicions cal per transformar la curiositat en impacte real? La Dra. Imma Escofet, gerent de l'ICIQ, i Francesc Masot reflexionen sobre els reptes de la captació i l'acollida de talent a l'ICIQ. El Prof. Luis Echegoyen i Angie Johana Bolaños, participant del programa IVORY, posen el focus en el talent internacional i els ponts científics entre països. La Dra. Gloria Freixas, de INKE.SA, i el Dr. Fernando Bravo parlen del camí que recorre una idea des del laboratori fins a la indústria, passant per patents i transferència tecnològica. I Albert Fochs i Brenda Martínez, joves en formació al centre, aporten la mirada fresca de qui just comença. El programa ha arrencat amb la participació de Maria Mas, directora de ChemMed i directora gerent de l'AEQT, i Xavier Ribera, director de Comunicació, Relacions Institucionals i Sostenibilitat de BASF, que amplien la perspectiva cap al món empresarial i sectorial, juntament amb el director de l'ICIQ, el professor Emilio Palomares. Un dels moments més "químics" ha estat l'experiment en directe davant del públic assistent —el Blau de Prússia ens recorda que la química no és només teoria, sinó transformació visible. El Blau de Prússia ja és a la seva cinquena temporada. I segueix demostrant que la millor manera d'explicar la ciència és a través de les persones que la fan possible.

  • Blau de prússia del 4/6/2026

    Programa especial des d’Expoquímia 2026. Parlem de talent, química i futur, des de l’estand de l’ICIQ

  • 34'

    Semiconductors, plasma i l'instant en què tot va començar

    Arranquem la cinquena temporada del Blau de Prússia. En l’anterior temporada els investigadors es movien per la nau Margulis, a l'espai. En aquesta, seguim la seva estela i el llegat d’aquesta gran científica, que va defensar tota la vida que la simbiosi, el que entenem com lacooperació entre els organismes, és un dels motors clau de l'evolució. Margulis va demostrar que estem construïts amb bacteris associades entre si, i que dins de cada cèl·lula nostra encara hi ha el rastre d’aquella decisió: cooperar en lloc de devorar-se mútuament. En aquesta nova temporada parlem també de la necessària simbiosi que crea el brou de cultiu necessari perquè prosperi la investigació i la ciència. I anirem on cal anar per entendre de veritat com es desenvolupen les carreres científiques; anirem als orígens. El científic neix o es crea? Hi ha una pregunta que la ciència no acaba de respondre sobre ella mateixa. Podem mesurar el pes d'un neutrí. Podem veure morir una estrella a l'altra punta de l'univers. Però no sabem, amb certesa, per què algú decideix ser científic. O potser ni tan sols és una decisió. Lynn Margulis deia que les millors idees científiques passen per tres etapes: primer se les ridiculitza, després se les combat, finalment semblen òbvies. Com si sempre haguessin estat allà, esperant que algú les veiés. Potser els científics també funcionen així. Avui hem tornat enrere. Al lloc on tot comença. On la llum és tèbia i el so és un batec. En aquesta primer cpaítol: Blau de Prússia: Semiconductors, plasma i l'instant en què tot va començar Busquem el Blau de Prússia amb Luis Merchante: Estudiant de doctorat al grup del professor J. R. Galán Mascarós (li agrada que li diguin JR), i Irene Gallo: investigadora de projecte al departament de transferència de tecnologia, coneixement i projectes industrials.

  • 35'

    Més enllà dels laboratoris: el repte d’escalar la descarbonització.

    És un temps de replantejament: d’imaginar futurs possibles, de sospesar allò que cal deixar enrere i allò que encara podem transformar. A la Margulis, l’inici d’any també significa canvis profunds. Després de setmanes cartografiant els fluxos de gasos de 571-/9A, la nau enfronta una nova missió: estudiar una tecnologia experimental capaç de capturar i transformar el CO₂ directament a la superfície del planeta. D’aquesta manera, podrien transformar el cicle del carboni de l’exoplaneta per tal de fer-lo més habitable. Transformar aquest excés de CO₂ a l’atmosfera en altres formes de carboni útils per generar energia, materials de construcció o inclús nous aliments. Un repte no gaire diferent del que enfronta la humanitat a principis del segle XXI sobre el planeta Blau. Una situació que demana cooperació, consorci entre societat i coneixement, entre ciència i política, tot amb la intenció de provar si és possible descarbonitzar processos sencers sense renunciar a l’energia ni a la indústria que els sosté. Un repte global on cada peça ha de comprometre’s i aportar la seva part. Però, què significa realment, descarbonitzar una indústria? Fins on pot arribar la química quan s’alinea amb la tecnologia i l’enginyeria? I, sobretot, quin paper pot jugar el CO₂ en el futur que estem construint? Ho descobrirem plegats a… Més enllà dels laboratoris: el repte d’escalar la descarbonització. Avui busquem el Blau de Prússia amb el Professor Emilio Palomares, director de l’ICIQ, i la doctora Júlia Viladoms, responsable de l’unitat de descarbonització industrial.

  • 32'

    Blau prússia: "Els ulls de la matèria: CO₂, sensors i reconeixement molecular"

    A Tarragona, el novembre ha avançat lentament. Els carrers es tornen més silenciosos, les oliveres ja sense olives dormen sota una llum que ja no escalfa, i el mar sembla respirar més a poc a poc. Als vespres, una boira suau cobreix el port i les primeres llums d’hivern comencen a reflectir-se als aparadors. És un temps de pausa, de mesurar el que ha passat i preparar el que vindrà. Fins i tot la natura sembla analitzar-se a si mateixa: observa, compara, detecta... com si fos un gran sensor que ajusta els seus propis paràmetres abans del fred. A la Margulis, també és temps d’observació. Després de dies d’exploració a 571-/9A, la nau ha instal·lat nous sensors per estudiar l’atmosfera del planeta. Però alguna cosa no quadra. Les dades fluctuen, els gràfics ballen, i les mesures de CO₂ no coincideixen entre els sistemes físics i químics. El que semblava una anomalia puntual s’està convertint en un misteri i problema persistent. Potser el planeta no és tan tranquil com semblava... o potser són els seus propis instruments els que estan començant a perdre el sentit del que és real. Però, com podem saber què és real quan les dades es contradiuen? Què vol dir, exactament, reconèixer una molècula? Com sap un sensor el que està veient...? Ho descobrirem plegats a… "Els ulls de la matèria: CO₂, sensors i reconeixement molecular". Avui busquem el Blau de Prússia amb la Dra. Gemma Aragay, coordinadora científica del grup del Prof. Pau Ballester i l’Esteban Valencia, investigador predoctoral del mateix grup de recerca.

  • 39'

    Les cadenes que reparen: CO₂, polímers i nous materials

    A Tarragona, la tardor transforma els paisatges: la degradació de la clorofil·la deixa veure altres pigments com carotens i antocians, il·lustrant reaccions químiques de manera poètica. Amb la tornada a la rutina escolar, els laboratoris reprenen l’activitat i arriba una notícia científica destacada: el Premi Nobel de Química ha reconegut els MOFs, materials capaços de capturar i transformar CO₂, claus per una indústria més neta i sostenible. En paral·lel, a la nau Margulis, la tripulació experimenta amb el carboni en diverses formes (CO₂, metanol, sucres) i aprèn a mantenir l’equilibri necessari per a la vida dins d’un entorn artificial. Els polímers i altres materials que formen la nau són vitals per preservar la vida i plantegen preguntes sobre la seva relació amb el carboni i el CO₂. Què són els polímers que envolten la nau i que permeten l’aventura espacial? Podrien ser una forma diferent del carboni? Quina relació podrien tenir amb el diòxid de carboni? Busquem el Blau de Prússia amb el Dr. Federico Frateloreto, investigador del grup del Dr. José Berrocal i amb l’Alejandro Delgado, estudiant de doctorat al grup del Professor Arjan Kleij.

  • 42'

    Blau de Prússia: “L’aire que alimenta: CO2, catàlisi i nous camins”

    A Tarragona, setembre marca el final de l’estiu i de Santa Tecla i l’inici d’un nou cicle, ple de reptes i oportunitats. Paral·lelament, a la nau Margulis la tripulació afronta dificultats i busca inspiració en la natura i en la química, que ensenya que el futur es construeix imitant processos vitals. A la nau Margulis, la tripulació sent la mateixa pressió dels canvis. Com a la Terra, també aquí tot depèn de trobar un equilibri. Les alarmes avisen que l’aire es torna dens i que el sistema energètic trontolla. I, davant del perill, els tripulants miren, com sempre, cap a la natura per inspirar-se. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la química és que el futur no s’inventa del no-res: es descobreix imitant els processos que la vida ja coneix, des de fa milions d’anys. Quines amenaces apareixeran? Quines noves preguntes sortiran a la nau? Com s’ho faran? El podcast “L’aire que alimenta: CO2, catàlisi i nous camins” tracta aquests temes amb la participació de la doctora Carla Casadevall (URV i ICIQ) i el professor Julio Lloret-Fillol (ICIQ). Aquest podcast és una coproducció de l’ICIQ i Tarragona Ràdio.

  • 38'

    L’aigua que respira: llum, CO₂ i futurs combustibles

    De tots els elements químics que han ocupat titulars els darrers anys, cap ha portat tants somnis —i tants maldecaps— com l’hidrogen. És lleuger, no contamina quan es crema, i només produeix vapor d’aigua. És, en teoria, el combustible ideal per a una transició energètica que deixi enrere els fòssils. Però com sempre, la química no és només una qüestió de resultats. És una qüestió de processos. I obtenir hidrogen pur no és fàcil. Avui dia, més del 95% de l’hidrogen que es fa servir al món prové de fonts contaminants: metà, gas natural, petroli. L’anomenat “hidrogen gris”. Només una petita fracció es produeix a partir d’aigua i electricitat provinent de fonts renovables. Això és l’hidrogen verd: el que voldríem, però encara no tenim del tot. A Catalunya, la xarxa H2CAT aplega centres de recerca, entre ells l'ICIQ, i empreses per canviar aquest escenari. A Tarragona, ja circulen autobusos impulsats per hidrogen, i les infraestructures per generar-lo de manera neta comencen a fer-se realitat. Però el camí és lent. I car. I ple de preguntes. Qui el produeix? Com l’emmagatzemem? Quanta energia costa fer-lo? És l’hidrogen el futur... o només un miratge renovable?