
2005-05-26 MERITXELL PÉREZ.CRISTIANISME
La Cristianització de Tàrraco: Una Recerca de Transició L'especialista en arqueologia i història, la doctora Maritxell Pérez, analitza en la seva tesi l'arribada del cristianisme i l'establiment de l'Església a la ciutat de Tàrraco durant l'antiguitat tardana (segles III al VII). El treball desmitifica la idea d'una ruptura traumàtica, presentant-la com un procés progressiu i d'absorció cultural. La Recerca a la Biblioteca Apostòlica Vaticana Un dels pilars de la investigació ha estat l'estada a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, un entorn de màxima seguretat i riquesa documental. Pérez descriu l'experiència com a única: Seguretat estricta: L'accés està controlat per la Guàrdia Suïssa i els carabinieri. Entorn monumental: Sales amb frescos i vistes a la cúpula de Sant Pere. Protocol de consulta: Ús de fitxes per sol·licitar monografies antigues (algunes del segle XVI) que el personal laic extreu de les cambres cuirassades. Restriccions: Només es permet l'entrada d'ordinadors portàtils; les reproduccions d'imatges o fotocòpies tenen costos elevats i terminis llargs. Concurs de Factors en la Cristianització La tesi destaca diversos elements clau que van facilitar aquest canvi religiós a l'antiga capital provincial: Ubicació geoestratègica: Com a ciutat oberta al mar, Tàrraco va ser la porta d'entrada de nous cultes orientals que després es difonien cap a l'interior. Continuïtat, no ruptura: Tot i existir episodis de martiri (com els del bisbe Fructuós l'any 259), el groix de la cristianització va ser un procés històric lent. Simbologia arquitectònica: L'exemple més clar és l'amfiteatre, on es construïren basíliques sobre l'edifici d'espectacles pagà, visualitzant la superació del món antic. La Situació de la Recerca a Itàlia i Catalunya L'autora subratlla la diferència en la valoració de l'assignatura d'antiguitat tardana: "A Itàlia hi ha una sensibilitat i uns mitjans per a les èpoques de transició que aquí tot just comencen a aparèixer tímidament." Pérez ha col·laborat amb referents com Tiziano Manoni i Riccardo Frankovic, destacant que, tot i la satisfacció acadèmica, la precarietat de les beques obliga els investigadors a una formació itinerant permanent.
