Arxiu Sonor 2005 Ja tardes
Arxiu Sonor 2005 Ja tardes
Programa

Arxiu Sonor 2005 Ja tardes

En aquest espai pots recuperar els àudios històrics del programa i tornar a escoltar les converses, entrevistes i continguts del programa ja tardes de l'any 2005

·582 episodis
RSS

episodis

529-540 de 582
  • 9'

    Música i Cinema: 'Escola de Sirenes' i 'Muñequita Linda'

    Cinema i música amb Jordi Freixa En aquesta sessió dedicada al setè art, els presentadors compten amb la presència del músic Jordi Freixa, qui presenta el seu nou treball discogràfic basat en adaptacions de temes cinematogràfics. L'episodi combina l'agenda cultural local amb l'anàlisi de clàssics de Hollywood. Projecció a l'Antiquari Es destaca la programació cinematogràfica a l'espai L'Antiquari (Carrer Santa Anna, 3), que ofereix una sessió gratuïta: * Pel·lícula: Passos en la niebla (1955). * Gènere: Suspense britànic d'estil elegant. * Equip: Protagonitzada per Stuart Granger i Jean Simmons, sota la direcció d'Arthur Lubin. Anàlisi d'un clàssic: 'Escola de Sirenes' El nucli de la conversa gira al voltant del film Escola de Sirenes (Bathing Beauty), una comèdia musical de la Metro-Goldwyn-Mayer que va marcar una època. Esther Williams: Coneguda com la "Tarzan femenina", els tertulians recorden l'èxit comercial de les seves pel·lícules, definides irònicament per la crítica com "el diner més mullat" de la productora. Participants musicals: Es mencionen figures com l'organista Ethel Smith, el trompetista Harry James i el director d'orquestra Xavier Cugat. L'adaptació musical: 'Muñequita Linda' Jordi Freixa explica el procés de creació de la seva versió de 'Muñequita Linda' (també coneguda com Te quiero dijiste): La cançó és interpretada originalment a la pel·lícula pel cantant Carlos Ramírez. Freixa ha buscat donar-li el seu estil propi, basant-se en una cançó que té un fort component sentimental i records d'infantesa. "És una d'aquelles pel·lícules que t'ho passes la mar de bé, amb un èxit assegurat pels seus temes musicals."

  • 11'

    Icones del cinema: De James Bond a Un americà a París

    L'evolució dels mites cinematogràfics Aquesta conversa entre l'Andrés i el seu convidat, en Jordi Freixa, explora la transformació de personatges i estils clàssics de Hollywood. S'analitza com el setè art adapta els seus referents a les noves realitats socials i polítiques. James Bond: Adaptació i supervivència L'episodi comença repassant la figura de James Bond, destacant alguns aspectes clau: * La seva invulnerabilitat: Un personatge que sobreviu a milers de perills sense que ni tan sols se li arrugui el vestit. * Evolució política: El personatge ha passat de la col·laboració anglosoviètica en la ficció a convertir-se en un home políticament correcte, abandonant el tabac i el masclisme clàssic per adaptar-se als nous temps. * Curiositats tècniques: Es comenten petits errors de producció, com l'aparició d'ombres de reflectors en escenes icòniques de la saga. Vicente Minnelli i el musical «Un americà a París» La segona part es focalitza en la figura del director Vicente Minnelli i la seva obra mestra de 1951. Els punts més rellevants són: * Estil visual: Minnelli era conegut com el «senyor de vermell» per la seva obsessió per utilitzar aquest color per donar vistositat a les seves escenes, abans de passar als tons daurats en la seva etapa final amb la Metro. * Llegat cultural: La pel·lícula es considera avui un adveniment cultural per la qualitat de la seva posada en escena i les coreografies de ballet. * Simbiosi artística: Es destaca el contrast i l'èxit entre el claque de Gene Kelly i la formació en ballet clàssic de la protagonista. "Un americà a París no és simplement un musical perquè sí, sinó que està catalogat com un gran adveniment cultural." Finalment, Jordi Freixa comparteix la seva connexió personal amb aquesta música, heretada de la influència del seu pare, i com ha realitzat els seus propis arranjaments musicals per interpretar-la amb el seu quartet.

  • 10'

    Cinema Clàssic: 'The Wall' i la música de Pink Floyd

    Cinema Clàssic i l'anàlisi de 'The Wall' En aquesta entrega de l'espai de Cinema Clàssic, l'Andrés repeteix col·laboració amb el músic Jordi Freixa, un artista polifacètic que destaca per la seva prudència i passió tant per les motos com per la música. La conversa se centra en la importància del cinema com a eina cultural i educativa. Dues mirades a 'El Muro' Al llarg de la secció es comparen dues obres amb el títol de 'El Muro': * El curtmetratge argentí de 1958 dirigit per Leopoldo Torre Nilsson. * L'emblematica obra de Pink Floyd, The Wall, destacada com un referent absolut de la història de la música i el cinema. El cinema com a aprenentatge Es reflexiona sobre la capacitat del cinema per interpretar la realitat i la història. Citant a Miquel Porter i Moix, s'arriba a la conclusió que: "El cinema no ensenya història, però ens ajuda a entendre-la." Els interlocutors coincideixen que, tot i el seu caràcter surrealista, pel·lícules com The Wall deixen un missatge intrínsec que convida l'espectador a la reflexió personal. L'episodi conclou amb una interpretació de la banda Fan Fan Show, el grup de Jordi Freixa, que ofereix una versió personalitzada del tema central de l'obra.

  • 12'

    Música i Cinema: Jordi Freixas i el Fan Fan Show

    Cinema Clàssic i Versions Musicals En aquesta sessió a Tarragona Ràdio, l'espai s'obre amb una recomanació cinematogràfica d'Andrés sobre el cicle de personatges a l'Antiga Audiència, destacant la versió de 1950 de Cyrano de Bergerac protagonitzada per José Ferrer. A continuació, la conversa se centra en la figura de Jordi Freixas, líder del grup Fan Fan Show, qui combina la seva passió per la música amb anècdotes personals sobre la seva afició a les motos i la seva trajectòria artística. Els Temes del Repertori Els Picapedra (Los Picapiedra): Freixas explica com va decidir adaptar aquest tema clàssic de la televisió a la seva música. Recorda amb nostàlgia els inicis de la televisió i frases icòniques com: > "Vilma, obre'm la porta!" El procés creatiu: L'artista utilitza el seu sintetitzador per donar un toc personal i propi a les bases musicals de pel·lícules variades, marcant un estil molt definit amb la seva banda. Preferències Cinematogràfiques i James Bond Jordi Freixas comparteix els seus gustos personals, on destaca per sobre de tot el cinema d'escala èpica i amb missatge: Les seves pel·lícules preferides són Els Deu Manaments i Ben-Hur. Valor d'obres com Quina vida tan bella (It's a Wonderful Life) pel seu missatge místic i lliçó de vida. Debat sobre la figura de James Bond: es comenta amb ironia l'estat de salut del personatge després de tants anys en actiu, mencionant els seus hàbits de consum d'alcohol i tabac, però reconeixent la seva pervivència com a icona de la lluita entre el bé i el mal.

  • 12'

    Homenatge final a Edith Piaf i cicle sobre Shakespeare

    Comiat a Edith Piaf i novetats a l'Antiga Audiència En aquesta sessió amb Andrés D'Andrés, es tanca el cicle biogràfic dedicat a la mítica cantant francesa Edith Piaf, repassant els seus darrers dies i el seu impacte mundial, a més de presentar una nova proposta cultural a l'Antiga Audiència. Cicle William Shakespeare: Looking for Richard Abans de cloure la biografia de Piaf, s'anuncia un nou cicle cinematogràfic dedicat a William Shakespeare: Es projecta la pel·lícula Looking for Richard, dirigida i protagonitzada per Robert De Niro. Es tracta d'una obra híbrida entre el documental i la ficció, on De Niro busca personatges actuals per interpretar Ricard III. La projecció serà en versió original anglesa amb subtítols i l'entrada és gratuïta. Els darrers dies de l'"Ocell de París" El programa ret un emotiu homenatge a la figura de Piaf, destacant la seva magnitud artística i personal: Es reprodueix La belle histoire d'amour, una peça escrita per ella mateixa l'any 1960 amb música de Charles Dumont. Es recorda la seva mort el 12 d'octubre de 1963, que va commocionar el món sencer, incloent-hi la Unió Soviètica, on es va guardar un minut de silenci malgrat que ella mai hi havia actuat. El seu funeral a París va ser multitudinari, amb més de 40.000 persones al cementiri de Père-Lachaise. Coincidència històrica: Piaf va morir el mateix dia que el seu gran amic i admirador, l'escriptor Jean Cocteau. "Mai abans hi ha hagut una Edith Piaf i mai n'hi haurà una altra." L'homenatge blanc: Les Blouses Blanches L'espai finalitza amb la cançó Les Blouses Blanches (1961), una peça dramàtica dedicada als metges i infermeres que la van cuidar durant les seves llargues estades hospitalàries, reflectint la seva lluita final i la seva fragilitat emocional.

  • 12'

    Recull de salutacions nocturnes reiterades

    Descripció de la interacció Aquest document recull una seqüència de salutacions breus i constants. La interacció es basa exclusivament en la repetició de la fórmula de cortesia Bona nit. Punts clau de la comunicació Repetició constant: L'ús sistemàtic de la mateixa salutació al llarg del temps. Absència de diàleg: No s'observa un intercanvi d'informació més enllà del contacte inicial. Marc temporal: Totes les intervencions s'emmarquen en un context nocturn. "Bona nit" En resum, es tracta d'una comunicació minimalista centrada en el gest de saludar reiteradament.

  • 9'

    Edith Piaf: La tragèdia i la veu d'una icona

    La vida de l'anomenada "Dama de la cançó" L'espai de cinema i música clàssica d'Andrés d'Andrés repassa la trajectòria vital d'Edith Piaf, una figura la vida de la qual s'assembla a una tragèdia grega. La intensitat del seu art contrastava amb una existència marcada pel dolor físic i emocional. L'amor i la pèrdua: Marcel Cerdan S'identifica al boxejador Marcel Cerdan com el gran i únic amor de la seva vida. La seva mort en un accident d'avió el 1949 va deixar una ferida oberta en la cantant, qui va mantenir el seu record viu durant tota la vida a través d'actes de devoció religiosa. Una salut fràgil i l'addicció El resum detalla el deteriorament físic progressiu de Piaf, fruit d'una infància de privacions i mala vida: Problemes físics: Va patir reumatisme crònic, una úlcera pèptica, extirpació de la vesícula i diverses pulmonies. Addiccions: Es va sotmetre a quatre tractaments contra l'alcoholisme i, cap al final de la seva vida, depenia de la morfina per poder pujar a l'escenari. Accidents: Va sobreviure a tres accidents automobilístics que van empitjorar la seva condició física. La passió pel cant fins al final Malgrat que el seu metge l'advertia que cada cançó li escurçava la vida, Piaf es negava a abandonar la seva passió. "Si no em deixa cantar, em mataré." Fins i tot amb els dits deformats i desmaiant-se en la seva gira de 1962, el públic d'Europa sencera seguia ovacionant-la dempeus, reconeixent la força d'una artista que es lliurava completament fins a l'esgotament.

  • 9'

    Els últims dies d'Èdith Piaf i Teo Sarapo

    El final d'un mite: L'ocàs d'Èdith Piaf En aquest episodi es repassa l'etapa final de la vida de la gran cantant francesa Èdith Piaf, marcada per la decadència física però també per un darrer i sincer acte d'amor. L'any 1962, una Piaf visiblement esgotada es va casar amb Teo Sarapo, un jove de 27 anys que la va acompanyar fins als seus últims moments a l'Hospital Americà de Neuilly. L'amor de Teo Sarapo L'Andrés destaca que la relació amb Sarapo no es basava en l'interès, sinó en una estimació senzilla i profunda: Sarapo la cuidava diàriament, li llegia en veu alta i l'atenia en la seva fragilitat. Piaf va morir deixant només deutes, els quals Teo va trigar set anys a liquidar totalment. L'objectiu de Sarapo era protegir el nom i el llegat de l'artista perquè no quedés tacat pels problemes econòmics. Peces musicals emblemàtiques El programa ret homenatge a la seva veu amb la reproducció de dues obres mestres: Non, je ne regrette rien: L'himne de resiliència on Piaf afirma que no es penedeix de res, ni del bé ni del mal, i que torna a començar de zero. La Ville Inconnue: Una peça de Michel Vaucaire i Charles Dumont que evoca la solitud i el pes dels records d'amor. "Non, rien de rien, non, je ne regrette rien. C'est payé, balayé, oublié, je me fous du passé."

  • 9'

    Cine a l'Antiquari i la vida d'Édith Piaf

    Cinema i Acció a l'Antiquari El programa comença amb la presentació de l’Andrés, qui detalla la projecció cinematogràfica de la nit a l'Antiquari. Es tracta de la pel·lícula Punto Límite Cero, una obra moderna d'acció centrada en un ex-corredor de cotxes que es dedica a traslladar vehicles de lloguer entre ciutats. El film explora la desesperació vital del protagonista i la seva persecució policial a través de diversos estats. L'empremta d'Édith Piaf en altres artistes La secció principal de l'episodi es dedica a aprofundir en la figura d'Édith Piaf i la seva influència en la carrera de nombrosos artistes. Es destaca la seva relació amb Yves Montand, a qui no només va descobrir: Li va ensenyar a moure's per l’escenari i a vestir amb elegància. Va seleccionar cançons que s'adaptessin a la seva personalitat. Va escriure per a ell la cançó Ella tiene ojos. La influència de la Piaf va ser tan gran que Montand va passar de ser un aprenent a una estrella tan popular que els teatres ja no l'acceptaven com a simple acompanyant, sinó com a cap de cartell. Mentora de talents i relacions personals Es repassen altres noms que van créixer sota el seu recer, com Charles Aznavour, Georges Moustaki o Jack Fields. Sobre aquest últim, s'explica que es va casar amb ella, tot i que el matrimoni només va durar quatre anys. "Qui visqués amb ella era caure esgotat; seria millor ser metge per viure amb ella." Aquesta cita del pintor Douglas Davis reflecteix la intensitat emocional i física que suposava compartir la vida amb la cantant. La gènesi de 'Milord' i actuacions en viu Finalment, es narra com va ajudar un jove i desconegut Georges Moustaki l'any 1958. La Piaf va saber identificar el potencial de la paraula Milord en un esborrany de lletra, descartant la resta i convertint-la en un èxit mundial. L'episodi tanca amb l'audició del tema Les Flonflons du bal, una gravació en directe de l'any 1960 a l'Olympia de París.

  • 11'

    Cicle d'Iniciativa: Josephine Baker i la vida d'Edith Piaf

    L'Andrés d'Andrés presenta una nova sessió del cicle de l'Antiga Audiència, una proposta cultural realitzada amb la col·laboració del Sindicat d'Iniciativa i Turisme. En aquesta ocasió, l'espai se centra en el concepte d'iniciativa, destacant personatges que han marcat la història mundial per la seva resiliència i talent. Cinema i Biografies La jornada d'avui es dedica a la figura de Josephine Baker, la cèlebre ballarina i activista que va triomfar a França. La pel·lícula explora la seva vida, interpretada per una reconeguda actriu nord-americana. L'entrada és gratuïta, convidant el públic a gaudir de la cultura en un entorn confortable. El llegat d'Edith Piaf El programa també ret un profund homenatge a Edith Piaf (La Môme), analitzant la dualitat de la seva existència: Vulnerabilitat i èxit: Malgrat la fama mundial, Piaf conservava una naturalesa infantil i la necessitat constant de sentir-se estimada, fruit d'una infantesa difícil i plena de penúries. Relacions i col·laboracions: Es destaca la seva relació professional amb Georges Moustaki, qui va compondre el gran èxit "Milord", i les declaracions d'Yves Montand sobre la seva puresa quan estava enamorada. Espiritualitat: Es subratlla la seva fe profunda; Piaf resava cada nit abans d'anar a dormir, mantenint sempre la seva connexió amb Déu. "Ella passava del riure a les llàgrimes, de la bellesa al més lleig que et puguis imaginar; però la fama no la va corrompre mai."

  • 11'

    Cicle de cinema i el llegat d'Édith Piaf

    Cinema a la Plaça Pallol i l'Univers d'Édith Piaf L'episodi d'avui combina la divulgació cultural local amb la història de la cançó francesa. S'anuncia la cloenda del cicle de cinema a Tarragona i es profunditza en la figura de la Môme. Cloenda del Cicle de Cinema Es presenta la darrera sessió del cicle "L'escenari o el teatre amb el cinema", que tindrà lloc a l'antiga audiència de la Plaça Pallol, 3. Els punts clau de l'esdeveniment són: Entrada gratuïta i instal·lacions còmodes. Projecció de l'obra còmica de l'Alina Morgan: Valla part de gemel·les. Un repartiment destacat amb actors com Pedro Peña, Tito Medrano i Amelia Parizio. El Llegat Musical d'Édith Piaf La segona part del programa se centra en la discografia i vida de la cèlebre cantant francesa, destacant les seves actuacions en viu a l'Olympia de París. Es reprodueix la cançó Bravo pour le clown (1958), una peça que narra la trista dualitat d'un pallasso que amaga la seva tragèdia personal darrere el riure del públic. Es tanca amb la interpretació de Les mots d'amour (1960), dirigida per Jacques Lassage. La Mentoria de Piaf a Yves Montand Es relata la intensa i exigent relació entre Piaf i un jove Yves Montand de 22 anys. Malgrat reconèixer el seu talent, Piaf va ser extremadament crítica amb ell: "Et vesteixes com un pallasso, les teves cançons són ridícules i et mous massa a l'escenari." Montand, demostrant una gran intel·ligència, va acceptar el repte de la Duquessa de la cançó. Piaf el va fer treballar durant hores amb un llapis entre els dents per corregir el seu accent marsellès i millorar la dicció de la lletra "O", un procés que ell mateix va descriure a les seves memòries com un autèntic sacrifici.

  • 11'

    Èdith Piaf: La trista realitat rere la veu de França

    La malenconia d'una icona En aquesta entrega de la secció d'Andrés, s'aprofundeix en la figura de la cèlebre cantant francesa Èdith Piaf. L'espai destaca com la seva música no era només entreteniment, sinó un reflex directe de la seva infantesa traumàtica i les carències emocionals que la van acompanyar tota la vida. La música com a mirall vital Padam, Padam: Aquesta cançó s'analitza com una obra que evoca els seus orígens humils als carrers de París, on treballava amb els seus pares en condicions de gran duresa. L'Acordeonista: Una peça que narra la història d'una noia dels barris baixos, connectant novament amb el passat tràgic de l'artista. La complexa relació amb la mare Un dels punts més colpidors de la secció és la descripció del retrobament de la Piaf amb la seva mare, Annetta, quan la cantant ja era famosa: La mare vivia en la misèria i patia un greu alcoholisme, arribant a presentar-se borratxa als camerinos de la seva filla per causar escàndols. Piaf, malgrat ajudar-la econòmicament, mai va poder perdonar l'abandonament maternal que va patir de petita. Annetta va morir finalment l'any 1943 en la indigència, un fet que va marcar profundament la personalitat de l'artista. Autenticitat artística "Miri, la seva cançó és preciosa, però no puc interpretar-la perquè la lletra parla de l'amor etern, d'una noia feliç... i sàpiga vostè que la Piaf no és així." Amb aquesta frase, Andrés il·lustra el compromís de la cantant amb la realitat: ella només acceptava lletres que ressonessin amb el seu patiment real i la seva visió tràgica del món.